Una de las preguntas que seguramente se hacen muchas mujeres que se convierten en madres es «¿soy una mala madre?».
Las hay que quizás sólo se la han hecho una o dos veces.
Hay otras que se lo han preguntado unas cuantas más, y hay otras que se la hacen mucho más a menudo de lo que les gustaría.
Yo también me he hecho esta pregunta alguna vez y sinceramente, ahora mismo ya no recuerdo los motivos, pero sí recuerdo la sensación: la de no saber si era merecedora de aquella hija que me necesitaba tanto y que me quería tanto. De aquella criatura tan bella, tan vulnerable y pequeña que dependía absolutamente de nosotros.
Con el tiempo me he dado cuenta que es un miedo común, que tienen muchísimas mujeres, muchas más de las que lo dirán abiertamente algún día.
Porque reconocer ese miedo, o mejor dicho, esa duda, cuesta mucho. Decir a alguien: «No sé si soy una buena madre…» es desnudarnos completamente, abrirnos al otro para que vea lo vulnerables que tamibén nosotras somos a ratos.
A veces sentimos que no sabemos suficiente, que no lo hacemos lo bastante bien, que no somos lo suficiente buenas para aquel hijo tan increíble que un día vino a nosotros… Y nos sentimos morir…
Porque queremos hacerlo muy bien, porque queremos ser perfectas, porque queremos ser… la mejor madre del mundo. Y no sabemos cómo conseguirlo, porque a veces nos saturamos, a veces lloramos, a veces nos desanimamos o sentimos que nos ahogamos con tanta demanda.
O a veces simplemente, nos encontramos perdidas en un mar de dudas y de sentimientos ambivalentes que no tenemos ni el tiempo para digerir y ordenar…
Por ello, siempre que puedo y lo pienso, digo a la mujer que tengo delante que es una buena madre.
Porque lo creo firmemente y porque casi pondría la mano en el fuego que no se lo han dicho muy a menudo.
En ocasiones, después de meses de cuidar a un bebé, me dicen que no se lo han dicho nunca aún y se ponen a llorar.
Porque necesitan… necesitamos saber que sí somos buenas madres. Que alguien nos lo diga, que alguien nos reafirme en lo que hacemos por primera vez y que vamos aprendiendo a tropiezos y a veces a tientas…
Pero hay una parte que nos toca a nosotras: preguntarnos si somos demasiado auto-exigentes.
Si nos pasamos de frenada en esta voluntad de ser la mejor madre del mundo. Una madre perfecta que… ¡no existe!
La autoexigencia exagerada nos perjudica porque nos hace estresadas, excesivamente preocupadas, instaladas en la duda constante y demasiado a menudo, de la culpa.
La culpa es una carga que nos trae tristeza y desilusión. Poner las cosas en su lugar, intentar entender que nadie es perfecto, tanto si es madre o no, tanto si es padre o no…
Cada uno tiene sus imperfecciones y bellezas, sus puntos flacos y sus virtudes. Conseguir quedarnos tranquilas con la manera que tenemos de criar a nuestros hij@s.
Quedarnos tranquilas con la manera de ir construyendo este nuevo «yo» que se ha abierto ante nosotras desde el día que nos supimos embarazadas, nos ayudará a poder encontrar la «paz» con nuestra maternidad.
Quizás no lo haremos tan bien como nos gustaría, o tan bien como esperábamos de nosotras mismas, pero… qué le vamos a hacer.
Simplemente lo hacemos tan bien como sabemos y podemos a cada momento, según nuestro bagaje, nuestras creencias y nuestras herramientas. Ni más ni menos.
Igual que lo hicieron nuestros padres con nosotros, y sus padres con ellos…
18 respuestas
Crec que a vegades (a mi em passa amb el lobby de mames), les frases que comencen amb ‘em penso que sóc mala mare’ o ‘no sé si estic fent bé això’, ‘no ho faig bé’ són les que obren les portes als debats més enriquidors, a compartir les experiències i a aprendre moltíssim. Perquè veure, sentir i compartir que als altres també els passa el que ens passa a nosaltres ens ajuda a entendre que no som les úniques que pensem que ‘ho fem malament’ (sempre posant aquest malament entre cometes!)
També hi ha molta gent que es ven com ‘els pares perfectes’, i perdoneu (és la meva opinió), però justament en la imperfecció, en aquest gran aprenentatge, és on trobem el més apassionant, vivencial, dur i meravellós d’aquest viatge.
M’ha agradat molt la reflexió que has fet avui, Míriam.
I ja espero el dijous amb candaletes!!!!!
Núria
Hola, Núria… Sí, tot sovint, d’aquestes frases, d’aquests comentaris amb el company o amb amigues també mares en surten converses i conclusions molt interessants. I totalment d’acord; si fóssim perfectes, si no dubtéssim en res, si… tampoc aprendríem res, no? I em sembla que hem vingut aquí a aprendre, i no poc! 😉
Una abraçada
Em sembla que no ens n’escapem cap d’aquesta sensació.
Però si que és cert que costa pronunciar-ho en veu alta. I el simple fet que ningú t’ho reafirmi et fa sentir en dubte. Sovint quan ho pronunciem en veu alta davant d’alguna bona amiga, ens sorprèn la seva reacció ja que parla de nosaltres com si fóssim increïbles, no entén com arribem a tot, li encanta la nostra relació amb els fills, el nostre sentit comú a l’hora d’educar-los… i resulta que tot allò que està sentint de la boca d’aquella amiga és el que tu molts cops penses d’ella però que mai havies pensat de tu mateixa.
És com si ser mare fos una tasca tan gran que ja neix de bracet d’un complex d’inferioritat i del famós sentiment de culpa que massa sovint ens neguitegen.
Visca les mares i els pares! Tots ho fem tan bé com sabem i l’amor incondicional cap als nostres fills ens disculpa dels errors que podem deixar pel camí. Segur que gràcies a equivocar-nos, n’aprendrem!
Núria
Hola, Núria. Sí, tens raó; és curiós com les virtuts que veiem en altres mares sovint no les trobem en nosaltres malgrat, potser, tenir-les exactament igual que elles… És important que entenguem cada una d’on ens vé el sentiment de no fer-ho prou bé, de no ser prou, de etc… per poder créixer una mica més i criar d’una manera més plena, sense tants complexes.
Gràcies per explicar aquí el teu punt de vista!!! Una abraçada.
Crec que totes les mares tenin aquest sentiment… el problema es que, moltes vegades, no som capaces de processar-lo com a propi i culpabilitzem als altres dels nostres sentiments….
LadyA, sí, també és cert que a vegades és més fàcil jugar al «pilotes fora» que no pas buscar dins d’una mateixa. Com he dit a la Núria, crec que és important veure d’on ens vé aquesta inseguretat o aquest sentiment de «vols dir que sóc una bona mare?» per poder conèixe’ns una miqueta més, i fer net d’algunes coses. Però és cert que és molt i molt comú…
Petons!
Ai, la culpa! Com se m’enganxa a vegades! Ja la vull fer fora, ja…però és llefiscosa!
No fa gaire la vaig dir aquesta frase perquè no volia que el meu fill es prengués un medicament que, evidenment s’ha hagut de prendre! Jo sóc d’aquestes que m’autoexigeixo massa i això a vegades no em deixa gaudir prou de la mare que sóc ni del fill que tinc! A poc a poc, en vaig aprenent!
Gràcies pel post, m’ha anat molt bé per alliberar-me de la culpa i relaxar-me…
Hola Lali,
L’important és que te n’adones i hi poses consciència. A seguir així! Una abraçada.
hoy justo una psicóloga infantil que conozco me ha dicho que no tenemos que ser super-madres, que lo mejor es ser mamis normalitas, en la media… porque tal nivel de autoexigencia nos impide disfrutar plenamente!
Sí, a veces estamos bajo tal presión (propia y del entorno) que no gozamos de nada… Una pena.
Besos
Penso que gaire bé totes les mares hem passat per aquests sentiment i ens han ballat al cap aquestes preguntes; però jo no crec que sigui una cosa dolenta, jo no em considero la millor mare, tinc clar que a vegades faig errors( però com tot ésser humà) i d’ells n’aprenc moltes coses; a vegades faig coses ,com cridar massa o … Petites coses que podem fer- me pensar que sóc mala mare, però es després quan el meu petit ve abraçar-me i a dirme lo que m’estima on me’n adono que potser no ho estic fent tan malament. Per això continuo pensant que lo millor es guiar-se per l’intint i apendre dels errors i de les experiències tan meves com de les demés mares.
Es un post per reflexionar una miqueta.
Per si m’oblido dijous (que no crec perquè et llegiré com cada nit) Felicitats per aquest 1er any amb el blog.
Petons!!!
Tu ho has dit: aprendre, aprendre i aprendre! Això és un no parar! 😉 Una abraçada.
Molt ben triat el tema del post, quina punteria, ja que he estat uns dies sentint-me regular amb mi mateixa, i en conseqüència, amb molts dubtes, gairebé tots referents al meu fill i a la meva relació amb ell. Què malament ho passo… Per això m’ha vingut perfecte el teu post, Miriam !
I em quedo també amb una frase que et comenta la Haydee: «el nivell d’autoexigència ens impedeix disfrutar plenament».
hi pensaré…
Celebro que el post t’hagi anat bé de llegir, Clarise. Una abraçada.
Cuando te leo solo puedo pensar porque las mujeres, o mejor, las madres vivimos a expensas de llenar ese ideal de madre perfecta que no existe, mientras que los padres no. No he visto muchos padres por ahí preguntándose si son buenos papás o no?…..
El patriarcado aprieta, Zary… y de qué manera…! 🙁 En fin…
Un abrazo
Hablas de la dependencia de nuestros hijos, eso es aterrador para mi, saber que lo somos todo ahora que son tan pequeños, es motivo para querer hacerlo muy bien, tan bien que no sabes si estas dando todo de ti, si es suficiente, si eres mala madre…
Pero es mucho, como sabemos y podemos.
Muchísimo!!! Claro que sí! Un abrazo, bonita!