Lactancia prolongada
Creía que no volvería a hablar de este tema. Ya hice un post no hace mucho sobre ello y me parecía que ponía el punto y final a la cuestión de la lactancia prolongada. Pero no. Porque cuanto más tiempo pasa, me encuentro con más comentarios despectivos o caras llenas de juicio cuando ven o les digo que sí, que mi hija todavía mama. Lo siento, pero yo no puedo llevar encima todas las declaraciones de la OMS y de las Asociaciones de Pediatría de medio mundo que avalan lo que hacemos tantas mujeres para enseñarlas a los que critican eso tan nuestro que es dar de mamar . Y lo siento, pero tampoco me quiero poner a discutir, ni a convencer a nadie, ni a justificarme, que no me hace ninguna falta.
Y ya empiezo a estar harta. En una misma semana han sido una chica y mi ginecólogo. La chica no dijo ninguna palabra, ninguna frase, pero lo dijo todo con la cara. No lo aprobaba, era evidente. El ginecólogo habló con la cara y con la boca, y me dijo si no tenía miedo de que mi hija se volviera una viciosa. «No, no me da miedo», y se acabó la agradable conversación.
De verdad…, ¿tanto cuesta respetar la decisión de los demás? ¿Que le tienen que dar el pecho ellos? ¿Que han visto quizá alguna actitud de mi hija que les ha hecho pensar que eso de tomar aún pecho le es perjudicial? La respuesta es no, pero no lo pueden evitar, supongo. Y es una lástima. Laia sólo mama entre una y tres veces al día y ya veo que el final está cerca (o no, quién sabe), pero no me da la gana que las presiones externas me estropeen lo que es la lactancia prolongada. Porque ahora, hacer teta, es muy distinto de cuando ella tenía 2 meses. Ahora es otra historia… y también es apasionante. A veces pienso que me gustaría explicarle a alguna mujer africana, o mongola, o de donde sea que den el pecho mucho tiempo, las cosas que me dicen y que nos dicen a las mujeres que amamantamos durante años. Me gustaría ver sus caras… porque estoy convencida de que no lo habrían oído nunca y que no encontrarían nada malo en hacer algo que es, simplemente, natural.
En serio, es muy pesado criar a nuestros hijos y sentir que nos juzgan constantemente, con lo que hacemos o dejamos de hacer. Y ahora mismo, tal y como están las cosas, con una crisis que no sabemos si saldremos de ella algún día, con un mundo del revés que si alguien lo ve desde fuera debe llorar de pena, yo diría que cada uno tiene suficiente tema en casa, suficiente material como para trabajarlo y no tener que meterse con el de los demás. Vaya, es mi opinión.
O sea que he decidido que como no puedo llevar todas las páginas de la declaración de la OMS y las asociaciones de pediatría encima, que en mi bolso no caben, haré unas cuantas fotocopias de este texto y las llevaré junto a la agenda y cuando alguien me enchufe alguna frase de esas que dan tanta rabia, me limitaré a darle esta hoja y a ver si después, se dedican a mirar hacia otro lado.
Míriam Tirado
Categorías
- Abuelos (3)
- Adaptación Escolar (19)
- Adolescencia (4)
- Blogging (5)
- Cajón de sastre (1)
- Consejos y reflexiones (270)
- Crianza consciente (150)
- Cuentos (13)
- Cuentos para adultos (18)
- De 0 a 1 años (67)
- De 1 a 2 años (30)
- De 2 a 3 años (46)
- De 3 a 4 años (20)
- De 4 a 5 años (7)
- De 5 a 10 años (1)
- Embarazo (51)
- Emociones (41)
- Hermanos (13)
- Lactancia (35)
- Libros (12)
- Límites (4)
- Maternidad consciente (55)
- Meditación (5)
- Muerte (11)
- Otros temas (47)
- Pareja (9)
- Parto (45)
- PAS (2)
- Paternidad consciente (20)
- Podcast (52)
- Preconcepción (15)
- Puerperio (6)
- Rabietas (2)
- Separación consciente (3)
- Videoblog (147)
Libros y cuentos
-
Me llamo GOA 1 – Edición Especial
19,95€
18,95€ ¡Lo quiero! Este producto tiene múltiples variantes. Las opciones se pueden elegir en la página de producto
¡Sígueme!
Artículos relacionados
28 respuestas
¿Que un médico te ha dicho que se volverá una viciosa???? Por favor, no me extraña que te indignes. Es el colmo de la insensatez. Entiendo perfectamente tus sentimientos. Yo cada día convivo con comentarios, chascarrillos y gestos acerca de lo «matada» que soy por darle lo más bonito del mundo a mi hija. Animo y a hacer oidos sordos
Gracias Sandra… qué bien que me sienta compartir la indignación! Me pilló desprevenida y con la guardia baja. En fin, qué le vamos a hacer… Gracias por tu apoyo!
Que fort lo del ginecòleg.
A mi el que més greu em sap és quan li diuen a ella coses del tipus: «Però si ja ets molt gran!» o «Encara en vols?», perquè ella ja comença a entendre-ho. Que m’ho diguin a mi, encara, perquè més o menys me’n surto bé i ho explico, però que ho diguin als nens em sembla trist!
Petons
Òstres sí, Onavis, això fa molta ràbia perquè es queden amb una cara pobrets… i a més, és com si els estiguessin dient que fan alguna cosa malament! En fi… santa paciència! I sí, el ginecòleg es va lluir! Un petó.
Apa que el ginecòleg s’ha lluit.
Jo vaig tenir mega-crisi la setmana passada per culpa de -no t’ho perdis- la pediatra! La nena té sis mesos i la pediatra no fa més que deixar-me per escrit les llets en pols «de continuació» que li he de comprar. Vol que comenci els sòlids (papilles amb cereals i petit suisse!!) i el pit «en tot cas, de postre». Jo noto que a mida que parla se’m va posant una cara… d’assassina potser? Com pot ser que un suposat professional de la salut simplement no s’enteri? Suposo que és d’aquesta gent que van acabar la carrera i es van apoltronar amb quatre directrius i d’aqui no els mous.
Per sort, vaig escriure a les assessores de lactància i m’han ajudat moltíssim.
I fotocopiar les recomanacions de l’OMS i les associacions de pediatria per tirar-les al cap de la gent aquesta? No cal que se les llegeixin, amb que quedin estabornits n’hi ha prou.
Ànims!
Gemma, el teu cas em sembla que encara és pitjor! Una pediatra! Però com és possible? Que et digui que li donis de postres? Que no ho sap que si vols donar el pit durant temps, sobretot durant el primer any, la teta SEMPRE s’ha de donar primer? Que no ho sap que alimentació «complementària» es diu així perquè és el «complement» de la lactància materna? Jo al·lucino, de debò. Que no es recicla, la gent? Només cal que llegeixin una mica, eh, que no és tan difícil. En fi, sort que ja t’han assessorat bé. No m’estranya que tinguessis una mega-crisi. I tu vas buscar ajuda, però i si algú sortint d’allà se’n va directe a la farmàcia per desconeixement i aquell bebè es queda, així, de la nit al dia, només amb teta de postres!? Fa molta pena, tot plegat. Per sort, cada dia hi ha més gent que està més informada, però encara queda molta feina a fer… Gràcies, Gemma, per explicar la teva experiència aquí. Un petó.
Molt bona Míriam! Repartèix, això segur que ningú s’ho espera, i es quedaràn amb un pam de nas.
Jo tinc persones al meu voltant que reiteradament repetèixen allò de: «però si ets molt gran per fer teta!» «i no estàs cansada de donar-li el pit»… son frases i preguntes tan absurdes que faig veure que no les escolto. Quanta ignorància.
Definitivament, la gent és MOLT pesada. I punt. Petons!
Y lo peor es cuando se dirigen directamente al niñ@, haciendole sentir que hace algo malo y sucio…Tan mayor y mamando…¿no te da verguenza?. Recuerdo a mi hijo, tapándose la cara de las miradas ajenas cuando tomava teta con tres años…
Debemos proteger a los niños de la distorsión mental que quien ve problemas donde no los hay y a veces no es facil. Recuerdo la hija de una amiga mia que ante la insistencia de familiares y gente en general que le recriminaban que aun tomara teta con tres o cuatro años, ella exclamava «un dia de estos lo dejaré».
jajajajaja… qué buena la frase: «un día de estos lo dejaré!» voy a enseñársela a Laia para cuando la agobien! 😉 Un beso.
Ahir al matí, a mi, encara em van tractar de boja per donar el pit al Pere. Però m’entra per una orella i em surt per l’altra.
Ai Montse… i jo hauria de fer el mateix, ho sé, però si estàs en dies fluixos, si tens la guàrdia baixa, aquell comentari és com una fletxa a l’esquena. És curiós com a vegades puc practicar el tema «que entri per aquí i surti per allà» i en canvi d’altres que m’hi enganxo i em fa ràbia i em sento malament… Segurament depèn del meu estat d’ànim, com sempre! Gràcies per recordar-m’ho! Petons
Tot el meu suport. No ens coneixem però m’he sentit super identificada amb tu. Fa una setmana el metge de capçalera em va dir més o menys el mateix. El meu nen té 15 mesos i com que estic molt cansada em vaig anar a fer anàlisis que van sortir perfectes. Suposu que el cansament ve de no dormir perquè el petit des d’uns mesos cap aquí ha començat a tornar a mamar a demanda i a augmentar tomes de dia i sobretot de nit. Doncs el metge em va fotre la bronca per donar el pit. Que no es llegeixen les ciruculars de la OMS? I les mirades o preguntes amn aire de desaprovació ja ni els hi paro atenció. Visc en un poble petit i això et fa blanc de moltes opinions però mira, que pensin el que vulguin (tot i que és cert que hi ha dies que t’ho agafes pitjor).
Núria… si et consola, a mi em va passar el mateix. T’he de confessar que dels 15 mesos fins als 19 em va costar una mica perquè lluny d’espaiar més les preses, va tornar a mamar com quan era ben petita. Ara, que ho veig amb perspectiva ja ho entenc; a partir dels 19 mesos va fer una crescuda brutal a tots els nivells (parla, raonaments, etc, etc…..) i suposo que necessitava molta teta i molta mama per, després, poder-se’n separar més i anar-se independitzant… Hi ha tant desconeixement de la lactància materna i de les necessitats dels bebès, juntament amb les seves etapes de creixement que és per flipar. Una abraçada!
Es demasiado duro nadar contra la corriente, ir en contra de esta sociedad subnormal… Pero es imposible, al menos para mí, ir en contra de los deseos del alma, de ser auténtica y del llamado de la natura… Que bueno que existimos unos cuantos que no hacemos oídos sordos a este llamado!
Totalmente de acuerdo. Tu lo has dicho: qué bueno que no estamos solas! 🙂 Un beso.
totalment d’acord Miriam, a mi personalment tots els comentaris que em feia molta gent respecte a les maneres de procedir jo cap al meu fill em rebentaven. I gent que ni em coneixien a mi, com havien de coneixer el meu nen!! Parlo de la dona que te’l tapa perquè diu que no l’has abrigat prou, de la que diu «que no veus que té gana» quan jo sé que si es posa les mans a la boca és perquè li surten dents, de la que et diu «no pot dormir al llit dels pares perquè després s’acostuma», i un llarg etcètera de casos. Però sobretot, el comentari que més em rebentava era precisament aquest relacionat amb el fet de donar pit: «encara mama??!!!», així, amb dos o tres signes d’interrogació i tres oquatre més d’admiració. Doncs sí. A ell li va de conya i a sobre, per ser pràctics, a mi també. En una ocasió m’havien arribat a contestar que la llet materna a partir dels 4 ja no aporta res. Als quatre mesos eh?? Això va ser la gota que va vessar el got, perquè em sembla un comentari, si se’m permet, d’incult total. Encara hi ha gent que creu que és casual que l’alletament duri el mateix temps que la baixa de maternitat. Vaja, o és que realment ho creuen, o és que ho volen creure!!! Uf… Però és que alguns comentaris em treien de les caselles. I això que jo només n’hi vaig donar 2 anys al meu fill Pere, però t’asseguro que em sembla impressionant…
Hola, Laura. M’ha agradat molt el teu comentari! Gràcies per compartir la teva experiència i indignació! I felicitats pels 2 anys de lactància del Pere, segur que els vau disfrutar! Una abraçada.
el meu fill de 4 anys encara mama i n’està molt orgullos (i jo encara més), però sovint ha d’escoltar comentaris pejoratius sobre aquesta conducta (i de l’entorn més proper, que és el que més greu sap): «si ja ets molt gran, quan deixaràs la teta», «que no vols un vas de llet?», … llavors fa una cara de » que diuen aquests!» i em mira als ulls…
No sempre estic prou tranquil·la i serena per «passar» dels comentaris, i fer que m’entri per una orella i em surti per l’altre com tu Montse, i a voltes m’hi enganxo, sobretot amb la meva mare, que és qui més em dol que mo em recolzi…
però crec que entre totes (i tots) anem llaurant de nou un camí cap a un futur millor!
Uauuu, quatre anys! Ets veterana en lactància, doncs! Si a mi m’atabalen, ja m’imagino que a tu et deuen atabalar deu vegades més. Hem de fer cas al que sentim nosaltres i els nostres fills. Uns trobaran que el punt final és a l’any i mig, d’altres als 2 i d’altres als 4. Cada díada (mare-fill) és un món i així ha de ser, sense interferències externes. Gràcies per explicar aquí la teva experiència. Un petó.
Conozco a tantas madres que practican la lactancia prolongada que para mi hacerlo es lo natural, sin embargo, como tú, cuando salgo de «mi mundo» al mundo, me topo cada vez más con la extrañeza o la incompresión…
Supongo que en el fondo, es algo «normal»… Hasta que la lactancia prolongada no sea algo que se vea, que se normalice, vamos a continuar encontrándonos este tipo de miradas…
Besos.
Gràcies Miriam per explicar aquesta anècdota, tens tota la raó del món al indignar-te, la veritat és que aquests comentaris i més venint d’un professional són imperdonables.
A quantes mares haurà convençut per a que deixin de donar el pit als seus fills? No vull ni pensar-hi.
Jo fa 2 anys, 9 mesos i 5 dies que dono el pit a la meva filla i he tingut que aguantar de tot. I quan dic de tot és de tot. Ara el que no puc sofrí i és quan salto és els comentaris que li fan a ella. A aquesta edat, ja us podeu imaginar, ella ho entén, ho raona i desprès hem pregunta. Però la seva reacció és genial, a vegades riu i a vegades s’enganxa a l’altre pit i el senyala com dient: – ja podeu xerrar que jo menjo tetita.
I ara per acabar d’adobar-ho estic embarassada i es comença a notar. Hi ha cops que hem miren com si estigués fent un delicte. Jo crec que és com es senten les dones embarassades que fumen. I penso, hem mereixo això? per alletar a la meva filla he d’aguantar aquestes mirades? com està la nostra societat?
I per no parlar del Ginecòleg que quan li vaig dir que alletava hem va estar tres quarts d’hora intentant covencem que no tenia llet. Com si ell hagués alletat mai a alguna criatura? si tinc més de dos anys d’experiència!!!
– Pues ve que mama la nena i diu que té gust de mel.- li vaig respondre.
I vaig canviar de tema.
Per això et dono les gràcies, per escriure i per permetre que altres mares ho comentin, així no et sents tant sola. Dona gust llegir tots els vostres comentaris noies. Ànims que la lactància és un regal per a ells i per a nosaltres.
Ja sabeu el que se sent quan la teva filla mama i t’abraça d’aquella manera!!!!!
Eli,
moltes gràcies. La lactància, viscuda amb normalitat i fluint-hi és un regal, sí tens tota la raó.
Una abraçada.
Yo me estoy estrenando en las críticas a mi lactancia, Emma sólo tiene 7 meses y ya empiezan las frases de es grande para mamar, tu leche ya no le sirve… y nos queda mucho porque no van a parar, irán a más con el paso del tiempo. Estoy fuerte, estoy convencida y muy feliz con nuestra lactancia. Mira, ahora mismo la tengo con fiebre a mi pobre encima de mi desnuda piel con piel con la teta en la boca hidratándose,relajándose pasando juntas ésta primera enfermedad de mi pequeña y estoy convencida de que es lo mejor. No quiero que nadie nos robe éstos momentos, esta sensación, ésta unión, ni que nos hagan sentir mal por ello, por algo tan natural. Como decía otra mamá no entiendo por qué se ve normal tener una nanny que cuide a los niños en casa, interna en caso de gente con pasta y que la lactancia prolongada, el amor por tu hijo, ésta relación tan sana se vea con malos ojos, no lo entrendo de verdad.
Hola, Silvia.
Sí, prepárate porque de comentarios vas a escuchar a partir de ahora para todos los gustos. Cuánto más tiempo tome teta, más insisitirán en que es demasiado mayor. Primero te lo dirán a ti, y cuando ella empiece a hablar se lo dirán a ella «Todavía tomas teta? Pero si ya eres muy mayor…!» o sea que mucha paciencia, mucha fuerza y mucho pasar de todos. Ya sabes que en esto de la lactancia materna sólo tu y Emma debéis decidir hasta cuándo.
Que vuestra LM continue siendo un éxito. Besos.
porque en los elefantes no esta mal visto q la cría mama hasta las 6 años aprox, y en los humanos si?, que nos diferencia de ellos?…. la ignorancia de muchos. La lactancia tiene que durar lo que la madre y el hijo estén dispuestos a compartir, en mi humilde opinión si hay disposición, cuerpo y ganas de la madre, el niño o niña seguirá mamando hasta q lo necesite. Vivimos en una sociedad donde a los que critican les falto mucha teta(entiéndase por esto entrega y amor incondicional de la madre), hablan desde el lugar de niño herido y descuidado. A hacer oídos sordos al afuera, a escuchar mas el instinto maternal, a sumarnos más entre mujeres que amamos y nos entregamos a la crianza intuitiva de nuestros hijos! FUERZA MAMAS!!!
Aquí por suerte ya pasamos la etapa del «atocigamiento mamario», ya nadie ni siquiera sospecha que aún continuamos con la teta jeje.
Mi hijo nunca la pide en público, supongo que percibe el clima tenso alrededor de ello
Así que aquí estamos…. de lactancia prolongada insospechada: ¿toma la leche? si, claro. ¿varias veces al día? sisi varias veces…. jiji nadie pregunta QUE leche toma y por las dudas no aclaro…
Besos