Visc en la "clandestinitat"

8.10.2012

A vegades em sento com si estigués vivint en la clandestinitat, com si bona part de la meva vida estigués vivint-la en una mena de secret permanent… La clandestinitat ha anat augmentant en la mateixa proporció amb què la Laia s’ha anat fent gran: quan era petita tothom veia “normal” que li donés al pit, ara no. Quan era petita tothom veia “normal” que dormís a la nostra habitació, ara no. Quan era un bebè tothom trobava “normal” que li respectéssim els seus processos evolutius i d’aprenentatge, ara ja no tant.

L’altre dia jo sola em vaig posar a riure. Havia d’anar al metge a demanar-li que m’encarregués una analítica completa. Fins aquí tot normal, però en un moment del dia vaig pensar “i si em demana si encara li dono el pit?” i automàticament vaig desitjar que no em fes aquesta pregunta. Jo, súper segura de com criem la Laia, dels beneficis de la lactància materna prolongada, desitjava ni tan sols parlar de la qüestió. Tenia mandra. Mandra de veure la cara de desaprovació i d’haver-me de justificar. Finalment ell no va preguntar, suposo que perquè ni tan sols creu possible que una mare d’una nena de 3 anys i un mes pugui encara donar el pit, ni que sigui un momentet abans d’anar a dormir.

Quan penso que, d’alguna manera, visc en la clandestinitat, m’agrada pensar que també formo part d’un escamot de mares “subversives” que ens atrevim a fer el que neix del nostre instint maternal més enllà de si és socialment acceptat o no. Mares subversives que ens atrevim a respectar els seus processos en totes les seves formes. Que posem límits, és clar, però que sempre ens posem al seu lloc perquè no podem viure d’una altra manera que no sigui amb empatia.

Viure en la clandestinitat té aquestes coses: que només parles còmodament i lliurement quan tens a davant una altra mare que forma part del mateix escamot que tu. Una mare que saps que no et jutja i que no et criticarà just quan t’hagis girat per continuar el teu camí. I aleshores passen aquestes coses, que quan parles de segons què amb gent que no forma part de la teva “revolta”, dónes evasives, o no dius tota la veritat, o mantens el teu secret amb pany i forrellat.

La meva clandestinitat ha augmentat des que la Laia ha començat l’escola. Fa un temps ja havia d’anar amb peus de plom quan em trobava amb determinada gent que creia que no portar la Laia a la llar d’infants era una irresponsabilitat digne de denunciar al Síndic de Greuges… però és que ara… el que fa aquesta mare subversiva es veu que és terrible! 😉 Tenim la sort d’haver trobat una escola que recolza els escamots del nostre tipus i ens deixen fer una adaptació REAL. Permeten, per tant, que ens quedem tant temps com necessiti el nostre fill per adaptar-se a una escola plena de nens i amb altres adults que fins fa dos dies no coneixien. Permeten que esperem fins que se sentin segurs… I això per molts és… inacceptable!

Quan aquest aspecte encara no havia entrat en la meva vida clandestina explicava a tothom que l’escola ens anava molt bé perquè ella hi anava feliç, i quan em preguntaven “plora?” jo deia que no, perquè no en tenia cap necessitat: se sentia segura amb mi o el seu pare allà i així, a poc a poc, anava coneixent l’espai i les persones. Ara ja fa quinze dies que la Laia ha començat l’escola i ara ja no ho troben tan fantàstic… Ningú em diu res, però les mares de l’escamot sabem quan la resta desaproven el que fem. Les cares, les preguntes de “vols dir que encara li cal?” o “si plora una mica tampoc passa res, no?”… Total, que he decidit que això també passarà a la nostra vida de clandestinitat i aleshores, ja no importarà a ningú si la Laia triga a adaptar-se tres setmanes o dos mesos.

Ei, i no us penseu que no ho entenc, eh, que molts no comprenguin aquesta nostra manera de viure les mares subversives… Ho entenc i ho respecto, però no tinc ganes de justificar tot el que faig i com ho faig. Potser és que he passat uns dies malalta i baixa de forces i m’ha entrat molta mandra de parlar de segons què… I aleshores he decidit que no, que hi haurà temes que quan em senti sense forces, quedaran exclusivament a la meva vida clandestina. M’estalviaré judicis, m’estalviaré cares estranyes i sobretot, estalviaré energies en justificar-me. Que d’energia últimament n’he tingut més aviat poca i la que em queda, la vull invertir en coses més interessants com ara, escriure en un blog i sortir de l’armari dient que sóc d’un escamot de mares subversives que encara donem el pit als tres anys, que dormim amb els nostres fills i que els acompanyem en els seus processos de separació ara que s’estan fent grans.

Que… ben pensat… en el fons suposo que vaig crear aquest blog justament per això: per poder parlar de tot plegat amb llibertat sense haver de veure les cares de desaprovació de gent que malgrat no ser de l’escamot, de ben segur que em llegeixen! I perquè altres mares clandestines que se senten soles, vegin que, si volen, també poden formar part d’un grup immens de mares que volen criar diferent de com s’ha criat durant molts anys, a vegades simplement perquè els surt d’un lloc tan profund, que ni que volguessin fer-ho d’una altra manera, no podrien. Com jo, que no puc evitar criar com crio. Sigui d’un escamot o no.