Vincle-Kizuna

28.12.2011

El dia 24 de desembre i via Twitter vaig rebre això del meu amic Sergi Vicente, instal·lat a la Xina: “’Vincle’ paraula de l’any al Japó. ‘Kizuna’ is Japan’s kanji of 2011 cc @miriamtirado” M’adjuntava l’article de la BBC que explicava que s’ha fet una enquesta amb milers de persones preguntant quina era per a ells, la paraula que definia millor l’any que s’acaba. En van sortir moltes però la més votada va ser aquesta, VINCLE. Arran del terratrèmol i posterior tsunami que va viure l’illa aviat farà un any, els vincles entre les persones asseguren que es van estrènyer; que es van fer visibles i van ser clau, suposo, per afrontar el desastre i la tragèdia que els havia tocat viure.

Quan la meva mare i jo ja teníem el llibre (Vincles, gestació, part i criança conscients) pràcticament acabat només ens faltava posar-hi el títol. Volíem alguna paraula que ens suggerís tot el que explicàvem en les més de 200 pàgines que havíem escrit entre les dues i no era fàcil. Parlàvem d’embaràs, parlàvem de dones, de mares, però també de pares. Parlàvem molt de bebès i d’amor, dels fills, però també dels avis, de l’amor que els tenen. Parlàvem d’emocions; de les que ens fan feliços i de les que ens fan plorar… parlàvem de tantes coses que costava moltíssim trobar LA paraula. Parlàvem de nosaltres dues i del que ens havia passat al llarg de la vida en la nostra relació; de fet, això era el nexe que unia totes les peces del llibre… i al final, va aparèixer: VINCLES. Era aquesta i no podia ser cap altra, perquè justament parlàvem d’això; del nostre vincle, de la història del nostre fil invisible que ens unia més enllà de tot. I parlàvem en cada entrevista, dels vincles que ens uneixen a mares i fills, a mares i pares, a mares-pares i avis,… parlàvem de què passa amb els vincles quan arriba un nadó a casa… i com la bona salut d’aquests vincles ens farà més o menys feliços, més o menys segurs, més o menys forts.

Per això em va fer tanta il·lusió el missatge del Sergi l’altre dia. Perquè com diu sempre la meva mare i jo li copio; “el vincle és la clau” i és impressionant que després del que han passat moltes famílies al Japó arran del tsunami i que ni tan sols em puc arribar a imaginar, el que en quedi, la paraula que preval per damunt de totes les altres sigui aquesta: VINCLE. Perquè vol dir que malgrat tot, malgrat el dolor i la mort, s’ha enfortit el vincle, ha renascut en molts casos aquest fil invisible que estic segura que moltes vegades no sabien ni que existia, i els ha ajudat a tirar endavant. Com un salvavides enmig de l’oceà.

Curiós també que aparegui aquesta paraula en una època, el Nadal, en què probablement també és clau. Una època en què ens adonem amb més força que mai, de quina és la salut dels nostres vincles familiars; de com els tracem, de què els parteix per la meitat, de què els fa dèbils i maldestres i de quins necessitarien passar per la UCI per ser reparats. És una època que pot ser fantàstica però que també pot ser horrorsa de passar si ens adonem que els vincles que ens uneixen a les persones que estimem estan ferits des que tenim ús de raó. Veure-ho tan clarament en alguns dinars de família es fa, simplement, insuportable i entenc que molts tinguin només la necessitat d’apretar a córrer i desaparèixer ben lluny, on ni tan sols recordin que la paraula VINCLE existia.

Sempre he cregut que és bo posar-hi consciència i saber. Saber com són els vincles que ens uneixen a les persones del nostre entorn per poder reparar-los, si és necessari. O per omplir-nos de la seva força i continuar transmetent, als que vénen, com n’és d’important cuidar-los per continuar creixent junts.

PD: He tingut la sort de gaudir del que portem de Nadal constatant que malgrat alguns vincles en algun moment van haver de passar per quiròfan, ara tenen una salut de ferro i em fan feliç.