Una histèria passatgera…

2.3.2012

Hi ha un tema extremadament “important” que en aquests 12 mesos i 1 setmana de blog encara no he tocat mai i ja no pot esperar més. Això gairebé no té res a veure amb els fills, sinó amb els pares i les mares. Us vull parlar d’un tipus d’histèria passatgera, en la majoria dels casos, que sol tenir el seu punt àlgid aproximadament al mateix temps en què el teu fill/a comença a gatejar i a moure’s lliurement pel terra de casa. Ja heu endevinat del que us estic parlant?

Sí, efectivament: de la neteja. És una histèria que va agafadeta de la mà de la que ja vaig comentar un dia sobre el CAOS. El caos és intrínsec a la maternitat i paternitat. És millor acceptar-ho d’entrada i fer-vos-hi amics perquè sinó sempre hi ha un perdedor i normalment no és mai el caos. I amb el tema de la neteja… us explico la meva experiència.

Al principi la dúiem a ratlla, evidentment. Moltes de les migdiades de la Laia, com que l’oxcitocina em donava marxa, em deixava els ulls com plats i no podia dormir, aprofitava per deixar-ho tot com una patena; era com si tingués la necessitat (molt més forta que en altres moments de la meva vida) de tenir el niuet net i polit. O sigui que la neteja gairebé compulsiva es va mig apoderar de mi. Era habitual veure’m amb la Laia penjada a la bandolera i jo passant l’escombra, la fregona o traient la pols. Fins que va arribar el dia que va començar a gatejar per tot arreu, anant amunt i avall a una velocitat esfereïdora. Aleshores em vaig adonar que la meva filla tenia una vista prodigiosa i que aconseguia veure, agafar i posar-se a la boca, qualsevol cosa minúscula que trobés al terra. Llavors sí, llavors la histèria es va apoderar de mi, ho confesso. La histèria i una obsessió: que no hi hagués absolutament res a terra, que tot estigués perfecte, que si calgués, poguéssim menjar damunt del mosaic! Sí, ho sé, en vaig fer un gra massa, però és que m’aterrava la idea que la Laia trobés qualsevol mena de brutícia i se la mengés, així, com qui acaba de descobrir una cosa súper interessant i vol tastar-la.

No va ser una etapa fàcil perquè era primavera, vivim en un lloc ple de plataners (amb totes aquelles coses que treuen) i la terrassa era un drama. Era impossible tenir-la neta, simplement impossible. I jo em posava histèrica: “que no es mengi el borrissol dels plataners! Alerta, que ha agafat una pedreta! Tornem a escombrar que està tot ple de fulles!” i mai, mai, mai, era prou neta a jutjar per la meva part més histèrica i obsessiva.

Veient que estava a punt de trastocar-me, la meva família, que valen un imperi, van decidir avançar-nos el regal de Nadal i ens va aparèixer un súper robot a casa. D’aquests que netegen el terra i quan acaben tornen al seu lloc a descansar. Gran invent. Aleshores vaig començar a relaxar-me; ens despertàvem, esmorzàvem i just abans de sortir a donar un tomb amb la Laia, engegàvem el robot per tota la casa. Quan tornàvem, no hi havia res que la seva vista prodigiosa pogués trobar per posar-se a la boca en ple gateig. Ens vam fer molt amics amb aquest robot i li vam posar nom: “Quisu” perquè en el fons, té el seu jaç, com els gossets. La Laia l’anava a veure i li deia “Quisu” amb el seu idioma de nena de 8 mesos… Tota una ampliació de la família…! 😉

Total, que gràcies a l’ajuda del Quisu i a què la Laia un bon dia va deixar d’anar per terra gatejant i posant-s’ho tot a la boca, m’he tornat ja més normal. Vull tenir la casa neta però ja no m’hi va la vida ni m’histeritzo si veig una engruna. Escombro com la majoria de mortals i el Quisu ha passat de passejar cada dia per tota la casa a fer-ho ja no tan seguit. Crec que m’està agraït, sé que allò que vaig fer amb ell al principi es podria anomenar “explotació”… però mira, encara que li tinguem apreci, no deixa de ser un robot, no? 🙂

PD: Si voleu saber la meva història particular amb el caos, podeu llegir: “EL CAOS I LA CRIANÇA“.