Un dia fantàstic a la platja

A la meva filla no li agrada la platja, almenys, no li agradava l’estiu passat. El seu pare i jo, amb la il·lusió de fer una nova cosa per “PRIMERA VEGADA”, vam posar tot de trastos al maleter del cotxe, per poder passar un dia “fantàstic” envoltats de l’aire de mar, de la sorra, de la caloreta d’estiu… Deixo dit que al meu company i a mi, la platja no ens agrada gaire i amb poca estona en tenim prou. Però pensàvem que ara, amb una filla, això podia agafar un altre caire i podíem començar a gaudir tots tres d’una jornada radiant al mar.

Anar fins a la platja ja ens suposa una hora i mitja de cotxe i, en aquest cas, calor. El camí fins a Tossa de Mar va tenir dues parades per donar el pit, o sigui que l’hora i mitja es va convertir en dues hores i una mica més. Trobar aparcament no va ser fàcil i vam haver de deixar el cotxe lluny, molt lluny. Feia una calor bestial i jo ja patia. Que si “posem-li la gorra”, que si “està suant, pobreta”, que si “ai, la crema, corre, pose-n’hi per tot arreu!”, que si “tapem el cotxet amb un mocador que se li cremaran les cames!”. Impossible relaxar-me amb aquella calor! El seu pare tampoc; si ja no li agrada anar a la platja, només faltava anar-hi amb deu mil trastos. Dúiem, és clar, un parasol (artilugi desconegut fins aleshores, per nosaltres), una bossa plena de menjar i aigua, les tovalloles, una piscineta minúscula per remullar-la sota el parasol, la pala, la galleda, joguines, roba de rencanvi, bolquers,…

Arribem a la platja. No érem els únics que aquell dia havíem decidit anar-hi (oh, sorpresa) i gairebé no trobàvem ni espai per deixar les quaranta bosses que portàvem per passar un matí a la “idílica” platja, i molt menys, per estirar les tovalloles. Jo encara no havia trepitjat la sorra i ja tenia ganes de marxar; suava, feia una calor terrible (ho he dit, ja això?), no m’havia posat crema i blanca com sóc, ja notava que m’escaldava la pell. I el pitjor; alguna cosa em deia que aquella experiència no seria tan fantàstica com ens havíem imaginat. Però encara no havíem vist res.

Un cop ens vam instal·lar, la meva filla que ja gatejava i feia quilòmetres amunt i avall, va començar a xafar totes les tovalloles que hi havia a la rodona, deixant-ho tot ple de sorra. Jo no donava a l’abast de treure-la de tot arreu. Per sort, a la gent li féiem gràcia (o pena) i ens somreien.

Ella, acte seguit, va descobrir que allò que hi havia a terra era una cosa molt fina, molt interessant per posar-s’ho a la boca, i va començar a fer el seu àpat particular de sorra de platja. Exquisit, segons ella. Vam decidir deixar la sorra i anar a l’aigua. Quan la va tocar ens va mirar com dient-nos “però que esteu bojos? Que no veieu com n’està de freda?!” i va començar a plorar desesperadament perquè le’n traguéssim. Horrorós. Aleshores el seu pare va recordar que entre els mil trastos hi havia una piscina minúscula justament per si això passava. La va dur a la voreta de l’aigua. Ella s’hi va ficar a dins i no en va sortir. No volia ni que li passéssim aigua per damunt. Volia estar dins de la piscina seca. I punt. Res d’aigua i res de fer castells. Al costat nostre, centenars de persones banyant-se, esquitxant-nos, cridant,… Ni rastre de la pau i tranquil·litat que jo havia imaginat la nit abans, quan preparava les coses emocionada perquè l’endemà marxàvem a la platja.

Al cap de res recollíem els trapaus i abandonàvem aquell lloc amb ganes d’arribar a casa i, finalment, poder-nos relaxar. La nostra filla va respirar tranquil·la en veure que deixàvem enrere la gent, la sorra, el sol, la calor i l’aigua freda.

Però no sóc l’única que té imaginacions fantàstiques i un dia la meva mare i la meva àvia em van dir que volien que anéssim un dia les quatre generacions a la platja. Les vaig advertir de què no era tan increïble com podia semblar en un principi, però il·lusionades com estaven, van creure que exagerava. Vam arribar a la platja a les 12h i havíem previst passar-hi tot el dia (dúiem menjar, aigua, parasol, etc, com sempre!). Només us diré que a les 15h la Laia dormia al cotxe. La meva mare i la meva àvia respiraven alleugerides després d’hores d’estrés i jo conduïa buscant desesperadament els cartells que anunciaven: “MANRESA”. No tinc ni idea de què passarà aquest any, però a jutjar per l’any passat, quasi que tirem muntanya amunt…