Un bebè al Congrés

A les 10: 30h he rebut un whatsapp d’un amic periodista que deia “Posa el 24h. Ja pots preparar un post sobre la que està al Congrés amb el seu nadó”. Jo, que no sabia ni del que em parlava he encès la tele i, al mateix temps, el mòbil: Twitter. La xarxa ja treia fum amb la diputada de Podemos Carolina Bescansa, que estava a l’hemicicle amb la seva filla de 6 mesos a qui tenia en braços i que mamava quan necessitava.

Bé, he pensat. Ja era hora. I sí, me n’he alegrat. Després he seguit llegint i n’hi havia per a tots els gustos: els que s’indignaven perquè no havia deixat al bebè a la llar d’infants, els que trobaven increïble que donés la teta al Congrés, que si era postureo de partit (un partit, per cert, que aposta per les escoles bressol des del minut 1), i els que aplaudien que nadó i la mare no s’haguessin separat.

Vagi per davant que deixaré de banda el tema polític. Vaig marxar del periodisme d’Informatius fa 2 anys precisament per no haver de parlar més de política ni de partits (així de farta en vaig quedar) o sigui que no ho faré ara. Ni parlar-ne.

He passat la tarda amb aquest tema al cap. No que ella hagi anat amb el seu bebè a l’hemicicle, sinó en la indignació que això ha causat. Quan una veu un tema tan natural, tan normal, tan absolutament comprensible (que una mare i un nadó estiguin junts, sigui on sigui), no deixa de sorprendre’s quan altres opinen que és una barbaritat. I em preguntava què és el que causava tanta bilis, tant debat visceral. Després de donar-li voltes he acabat arribant al mateix punt al qual he arribat altres vegades perquè en el fons, al meu entendre, és la “mare dels ous”. Però abans d’arribar a això, aquí teniu la meva opinió al respecte:

Un nadó té la necessitat bàsica i primària d’estar amb la seva mare.

Un nadó, per ser vulnerable, immadur, i per ser el futur hauria de ser la prioritat de qualsevol societat. Cuidar-lo, protegir-lo, emparar-lo. I això, comporta tenir cura, protegir i emparar a qui el cuida. La baixa maternal de 16 setmanes és una barbaritat. Hauria de ser intolerable. Cap govern hauria de permetre que els nadons, a partir de les 16 setmanes, passin 6, 8 o més hores sense la seva mare. Cap. I afegeixo: tots els partits haurien de lluitar per allargar les baixes maternals i paternals. Però clar, això no agradaria gens als empresaris i com ja sabem que l’economia mana, ens posem a construir escoles bressol a punta pala.

Tornant al tema. Fantàstic, per a mi, que ella s’hagi endut a la seva filla. Tenir un bebè en braços no impedeix pensar, votar, escoltar o treballar, i si pot fer-ho, doncs fantàstic. Una perruquera, per exemple, que necessita mans, assecador, etc, segurament no podrà estar com la diputada, amb el nadó a la falda tota l’estona. Però si ella pot, doncs fantàstic. Hi ha moltíssimes feines que es poden fer amb un nadó petit. Quan el nen és més gran ja no és tan fàcil. Per exemple, jo ara mateix amb Lua no podria a treballar enlloc, ni tan sols fer una xerrada perquè hauria de perseguir-la tota l’estona. Però quan era un nadó, la portava a sobre i m’acompanyava en qualsevol de les tasques que jo hagués de fer: fer xerrades, sessions de criança, visites al dentista o el que fos. I per descomptat, li donava teta, si volia. Fins i tot al 2014 vaig donar el “sí vull” amb la Lua penjada a la motxilla mamant.

En la nostra societat és com si els nadons no existissin. A vegades penso que, en general, a la societat els nadons li fan nosa. I per això fem hotels sense nens, avions sense nens, no posem canviadors als banys ni trones als restaurants. Perquè ni ens adonem que els nadons EXISTEIXEN i sí, importen o haurien d’importar.

El fet que siguin persones petites no vol dir que els seus drets, que les seves necessitats, hagin de ser més “petites” que les dels altres.

Que la diputada de Podemos hagi anat amb el seu bebè al Congrés visibilitza la maternitat. I trenca alguna cosa, perquè mai abans cap dona havia anat a l’hemicicle espanyol amb el seu nadó, mai abans s’havia donat teta en aquestes butaques. És un abans i un després. Però no només això: visibilitza als nadons. Visibilitza la necessitat de contacte, de no separació, de lactància materna. I això és bo. Hi ha hagut més debat en un sol matí que en els darrers 2 anys! I tant que és bo! Però després veus el missatges de bilis i vísceres i se t’encongeix tot, mentre et preguntes “per què serà tan dolent o tan greu el que ha passat aquest matí?” i aquí arriba el que us deia abans:

No tots som mares/pares però sí que tots som fills. Tots tenim una mare que ens ha cuidat o no. Que s’ha vinculat o no. Que s’ha separat o no de nosaltres. Que ens ha defensat a capa i espasa o no. Que ens ha fet sentir vàlids, capaços, importants, o no, etc. I veure a una mare i el seu nadó en un lloc on mai abans els havíem vist ens remou alguna cosa. Ens desperta tendresa, encara que no vulguem, encara que tinguem la tendresa enterrada sota d’anys de cuirasses i mancances. Es desperta aquesta tendresa inconscient (la que vam sentir o la que enyorem sense saber-ho) i ens posa en contacte amb el viscut.

En fi… jo avui estic contenta. Sabeu per què? Perquè un dia vaig decidir deixar el periodisme d’Informatius per especialitzar-me en maternitat i criança, per divulgar quines són les necessitats dels nadons i per què és tan summament important que les atenguem. I avui, amb el que he llegit i vist a les xarxes, m’he adonat que no em vaig equivocar. Que hi ha molta feina per fer. Que hi ha moltes coses per canviar. Que hi ha moltes coses per les quals lluitar. Que hi ha molta mancança per curar. Que hi ha molta ferida primal per reparar.

Per acabar, vull dir-vos que en el fons, sóc optimista. Sobretot quan aquest migdia mirant les notícies, la periodista ha dit “i la diputada no ha dubtat a donar-li el pit quan ha calgut”, la meva filla gran ha deixat anar “Doncs clar! Quina ximpleria!”. Per a ella, amb 6 anys i mig, que una doni el pit quan el seu nadó ho necessita no és notícia perquè ho troba obvi. I això sí que és bo!