Trobo a faltar… improvisar!

No me’n vaig adonar fins fa dues setmanes. Un dijous, a les 20: 30h a Barcelona. Em va venir de cop i ho vaig saber: trobo a faltar improvisar. Improvisar sola, així, sense comptar amb ningú més, sense necessitat de sincronitzar agendes i tenir controlat qui es quedarà amb elles.

Sortia d’una xerrada sobre gestió d’emocions que havia fet a la llibreria Síntesi. Sentia el “subidón” que sento quan acabo de parlar del que m’apassiona i era molt feliç. M’havia acomiadat de l’Olga, la propietària de la llibreria que em va fer una abraçada i un regal: un collaret verd preciós.

Encara feia sol, la temperatura era d’estiu però ideal, i hi havia AQUELL ambient que hi ha a Barcelona a les 20:30h d’un dia d’estiu: tothom amunt i avall i molts, en un dijous, llestos per anar a prendre alguna cosa i desconnectar una estona.

I les ganes de fer el mateix es van apoderar de mi. Trucar al Marc, o al Jordi, o al Manel, o a la Berta, o al Jaume, o a… i dir “escolta, que sóc al centre, vam prendre alguna cosa?”, com he fet tantes vegades abans de ser mare, en sortir de treballar.

Era fàcil, us en recordeu? Ningú t’esperava. Sorties de treballar i simplement, buscaves algú amb qui fer alguna cosa; anar al cinema, o a sopar, o a prendre alguna cosa.

Fa 7 anys que m’esperen amb ànsia i fa el mateix temps que jo no sé estar fora de casa molta estona perquè em costa. Fa 7 anys que sincronitzem rellotges amb ell els diumenges, cadascun amb la seva agenda davant, i planifiquem la setmana. Fa 7 anys que no podem deixar coses “a l’aire” perquè hi ha unes nenes a les que cal cuidar i que ens necessiten.

Sí, hi ha moments en què em ve aquesta enyorança del “va, truco a tal i a tal, i ens n’anem a aquest concert no sé on i tornem demà al matí” com havia fet… O de recollir a la feina al meu marit i improvisar on sopar i què fer després sense pensar en res més.

I després ho penso de veritat en el que la meva ment m’està dient, i m’adono que trobo a faltar aquest record però que la gran majoria de vegades no aniria enlloc ara. Perquè la petita és molt petita encara i ens trobaríem mútuament a faltar. I prefereixo trobar a faltar aquesta sensació que a la meva filla petita.

Però jugo amb aquesta idea i m’adono d’alguna cosa més important encara: que es comença a entreveure el final del meu segon puerperi. Quan acaba? em pregunten algunes mares i els responc que jo no ho puc dir: que elles, un dia, així, sense més, tindran AQUELLA sensació especial de què el puerperi s’està acabant.

Perquè se sentiran diferents, perquè flirtejaran amb la idea de fer coses que fins ara els semblaven impossibles, perquè la separació ja no la veuran tan lluny…

M’agrada. Recordar com era aquesta època en què feia el que volia sense donar explicacions a ningú, sense haver de fer malabarismes per lligar l’agenda, ni dependre de ningú per tenir cura de ningú. Però també m’agrada adonar-me que a casa m’esperen, que vénen corrents uns peuets i un altres de més grans per abraçar-me, àvides de mama.

Ara toca això. Això de les agendes i de què quedar amb amics sigui complicadíssim… Ja sabeu aquell acudit de “Amigues, qui vol quedar?” i totes criden “JO!” I després comencen: jo dilluns no puc que el nen té judo, jo dimarts no puc que treballo, jo dimecres no puc que tenim una festa d’aniversari… i així. Real com la vida mateixa.

Un dia ja no dependran de mi, ja no m’esperaran i tindré tot el temps del món per improvisar. Per ara l’única cosa que improviso és què faig per sopar;)

PD: El dibuix me l’ha cedit la Laia (gairebé 6 anys) pel blog. 🙂