Torno… embarassada!

3.9.2013

Mai havia parat d’escriure al blog durant tot un estiu. Aquesta ha estat la primera vegada. Com sabeu, el febrer d’aquest any us vaig comunicar que no volia que el blog em suposés cap pes de cap mena; volia escriure quan sentís el desig de fer-ho, volia publicar quan tingués alguna cosa a dir, i alhora, volia també entregar-me a la vida 1.0, ara que em sentia més cap enfora després de sortir del puerperi, de què la Laia ja anava a escola, i un llarg etcètera.

Al juny veia davant meu un estiu que tenia moltes ganes de gaudir amb família i amics. Feia bon temps, la Laia estava apassionada amb l’aigua (piscina, mar), i no volia sentir-me lligada per un blog que m’estimo tant. Per això vaig decidir parar, allunyar-me un temps, aprofitar l’estiu i viure’l intensament. Començar “vacances” en tots els sentits… i així ho vaig fer.

El que jo no sabia és que la vida em preparava també un allunyament per centrar-me en una altra cosa. Necessitava evadir-me una mica de tot plegat per crear una cosa molt més important; una nova vida.

El primer tram d’estiu va estar absolutament sec de textos, crec que no em vaig asseure ni un dia davant de l’ordinador a escriure. No en tenia ganes, gens, i no m’hi obligava. Però a poc a poc, aquella inspiració va anar tornant. Les ganes d’escriure van anar creixent a mesura que també augmentava la meva certesa de què dins meu hi havia un fill gestant-se. Ho vaig anar sabent a poc a poc, amb les meves sensacions corporals, amb el que anava sentint, molt abans de fer-me cap prova d’embaràs.

Recordo exactament el moment en què vaig dir “n’estic”. Érem a França, caminant en uns llacs i feia una mica de pujada. Jo esbufegava, no podia gairebé ni caminar; un cansament terrible s’havia apoderat de mi. Vaig mirar el meu company i li vaig dir “Estic embarassada, segur” “Sí?” Ens vam somriure (era el nostre secret) i ens vam prémer fort la mà. La Laia era més enllà contenta d’anar a caminar per aquells llacs tan preciosos… El dia abans, a costat d’un riu, jo no havia parat de dormir, tenia una son terrible i sí, vaig començar a lligar caps. Tot encaixava.

Vaig estar molt contenta. El buscàvem, el volíem i havia arribat. Molt ràpid, això sí, però no passava res perquè no havíem començat a buscar-lo fins que teníem claríssim que era el moment, que el desitjàvem.

A partir d’aleshores no podia parar d’escriure. No textos sobre teoria de maternitat, paternitat i criança, sinó cartes al meu fill, al que duc a la panxa. Com quan vaig saber que la Laia era amb mi, que tampoc podia parar. Us explico tot això perquè a partir d’ara i no sé fins quan, el que llegireu aquí serà absolutament íntim, sortit dels racons més profunds meus, de vincle amb el meu fill que encara no sé si és un nen o una nena. Són textos que potser no us diran gran cosa o sí, qui sap, però en tot cas, jo sóc així, i no puc escriure res que no surti, abans, de la meva entranya.

Aquesta nova temporada A FLOR DE PELL serà, de ben segur, el recorregut pel meu embaràs, pel meu segon embaràs. Pels meus sentiments, per les meves sensacions, tristeses i alegries. Un recorregut per aquest canvi brutal que ens espera, passant de tres a quatre persones a la família. Un recorregut també per la vida d’una mare embarassada que ja té una filla de 4 anys que també intenta adaptar-se a totes les coses noves que van passant.

No sé amb quina freqüència penjaré els posts, però intueixo que molt més sovint que no pas ho feia abans de l’estiu. Per una qüestió vital; ara necessito escriure perquè fer-ho em connecta a mi i sobretot, em vincula, cada dia una mica més, al fill que gesto i a la filla que tinc al costat. Escriure’ls em fa feliç. I compartir-ho amb tots vosaltres, també.

Benvinguts de nou a aquest racó meu que no es podia dir d’una altra manera que A FLOR DE PELL. Espero que m’acompanyeu en aquesta nova aventura. Gràcies per ser-hi.