Tornada a l’escola: qui pateix més?

Quan arriba el setembre, sovint podem escoltar la frase: “patiré més jo que ell” o “segur que ho passo pitjor jo que el meu fill”. Llavors… qui pateix més?

L’entrada a l’escola ideal seria aquella en la què ningú patís: ni la mare, ni el pare, ni el nen. Això és possible, sí, però no abans de què totes les parts estiguin preparades per separar-se tantes hores, i solen estar-ne quan els pares veuen al nen prou autònom i independent per estar tranquil.lament a l’aula.

Com que moltes vegades això no és possible (tenim una conciliació laboral i familiar que deixa molt a desitjar i sovint és, directament, inexistent), els nens han d’entrar a l’escola quan moltes vegades no són ni autònoms ni mínimament independents.

O sigui que sovint toca patir: a ells i a nosaltres. Les separacions primerenques són doloroses moltes vegades, però quan parlem d’això, del dolor de la separació, és habitual que es minimitzi l’emoció del nen i en canvi, es tingui més en compte la de l’adult.

Això no és d’estranyar: fins a fa molt poc es pensava que els nens no sentien gens, que no recordaven res i que, per tant, era igual el que sentissin o el que els passés de petits. Ara sabem que això no és així.

És impossible saber qui pateix més. Però sí que tenim diferents maneres de sentir.

Els adults podem estar tot el dia angoixats amb un pensament que es repeteix una vegada i una altra, per exemple “trobo a faltar al meu fill” o “i si està plorant?” i tenim el cor en un puny fins que no estem junts de nou.

Els nens són diferents: viuen tan en el present que poden passar de la desesperació més absoluta a jugar, per tornar a desesperar-se, per passar a dormir després, etc. Tot és intens.

Això no vol dir que el seu dolor sigui menor, simplement, s’expressa de forma diferent.

Però és que a més, sovint pensem que el nen només pateix quan plora i això no és així: hi ha nens que no ploren però després es passen la tarda enfandant-se, uns altres que comencen a despertar-se moltíssim a la nit o a fer-se caca o pipí a sobre quan ja havien deixat de fer-ho. Vaja, que pot haver-hi moltes maneres en la què els nens expressin l’estrès que els suposa la separació.

No es tracta de dramatitzar la tornada a l’escola, no. Es tracta de no minimitzar el dolor aliè pel simple fet que no és nostre o que no volem veure-ho. A ningú li agrada veure que el seu fill pateix.

Però si no ens adonem de com està, no podrem acompanyar-lo com mereix i necessita.

Ara us parlaré del patiment dels adults:

No podem deixar que se’ns emporti. Si el nostre fill nota el nostre patiment, amb quines ganes anirà a l’escola? Hem de transmetre-li confiança, alegria… No cal enganyar-ho, només cal distanciar-nos una mica de la por que tenim. Posar-hi distància i perspectiva per poder estar en la posició adulta que ens correspon.

Ja plorarem a casa quan estiguem sols, si ho necessitem. Però mentre estiguem amb el nostre fill, hem d’evitar-ho. Com? Respirant lentament, repetint-nos la frase “jo sóc l’adulta”, “jo sóc l’adult”, i sabent que ho superarem. Tots.

Sí, de vegades és difícil.

Però és necessari que sapiguem portar totes aquestes emocions perquè, d’alguna manera, li estem transmetent que ell també podrà gestionar les seves…

Ànims a tots els que els vostres fills estan en aquest procés. En el proper post us parlaré de recursos que poden ajudar als vostres fills a portar millor la vostra absència i enyorar-vos una miqueta menys.