Tornada a la feina

30 de juny del 2011

Fa uns dies us parlava de canvis i de la meva manera d’encaixar-los des que sóc mare (“CANVIS”). Doncs bé, tornen a arribar canvis a casa nostra, i amb molt poc temps de diferència. Divendres torno a treballar. Sí, a treballar en la meva antiga feina, de periodista. I dic antiga perquè fa dos anys, entre parir, baixa maternal i permís sense sou que no ho faig. Vull dir que durant tot aquest temps no he fet la meva “feina” entesa com a professió exercida en una empresa que em paguen per fer-ho, on fitxes, tens un horari, on hi vas tu sola, sense cotxet, sense nena i intentant concentrar-te en el que toca. Hi torno amb reducció de jornada, però hi torno.

En tinc moltes ganes i alhora, no us negaré que després de tant de temps, em provoca un cert neguit. Quan algú mor és impactant veure que la vida continua, malgrat que aquella mort ha deixat una família feta pols i en estat de xoc, uns amics destrossats,… És com si tot fos igual malgrat que en l’entorn d’aquella persona ja res és el mateix. D’alguna manera i salvant les distàncies, tinc aquesta sensació. La de veure que torno a la mateixa feina d’abans, que el món continua en el mateix punt en que el vaig deixar, malgrat jo ja no ser la mateixa. L’embaràs, el part i la criança m’han fet aprendre tantes i tantes coses del món, de la vida, dels fills i sobretot, de mi, que no, ja no em considero la mateixa persona que quan un dia, vaig marxar-ne.

El que he fet, passar dos anys amb la meva filla sense anar a treballar NO és comú. No per falta de ganes de moltes mares, sinó perquè professionalment i econòmicament és una empresa més que difícil per la majoria de gent. Jo he tingut sort i com vaig explicar en el post “16 SETMANES”, he pogut fer-ho. Però vull deixar molt clara una cosa: ni jo sóc més mare que una altra dona per haver passat tant de temps a casa amb la meva filla, ni tampoc sóc menys dona lliure i treballadora i defensora dels drets de les dones per no haver tornat a la feina a les 16 setmanes. Algú pensarà que és una obvietat, però sé i he experimentat en més d’una ocasió, que el fet que jo prengués en el seu dia la decisió de dedicar-me plenament a la criança també desperta alguns recels. “Què es pensa, que és millor, per no dur-la a la guarderia?”, o coses per l’estil. I repeteixo, no va gens per aquí, la cosa. Ni ningú m’ha de justificar a mi el motiu de dur el seu fill a l’escola bressol ni jo he de justificar a ningú per què no he volgut tornar a treballar durant tant de temps. No, no m’he avorrit. No, no m’ha molestat gens dedicar-me més a les feines de casa que en una altra època de la meva vida. I sí, sí que m’he sentit anant a contra-corrent. Ho tornaria a fer, mil vegades, si calgués. No, no me’n penedeixo. Reprenc la meva vida professional i ho faig amb ganes, sense por i amb energies més que renovades.

Sempre he cregut que a vegades el feminisme mal entès ha fet molt mal. L’alliberament de la dona en molts casos va suposar també la seva masculinització. Vaja, que com que no teníem gaires models de dones ocupant els llocs de treball que també nosaltres podíem fer la mar de bé, vam acabar imitant a aquells que vèiem, els homes, i per compensar la nostra mancança, ens vam fer més “homes” que ells. En molts casos som les mateixes dones les qui ens fem la traveta o les que critiquem altres dones per optar per altres camins, menys dedicats a la vida professional o simplement, diferents al nostre. Crec que és important imprimir la nostra energia femenina en els llocs que ocupem i no renunciar al que som, dones. Ningú millor que els homes poden fer d’homes; treballar, viure, ser… com a homes. I ningú millor que les dones podem fer de dones; treballar, viure, ser… com a dones. Cadascú amb el seu tarannà, amb la seva energia, amb les seves maneres de fer i amb les seves prioritats, anhels o ambicions.

Jo he volgut i pogut viure la maternitat, o millor dit, els seus inicis, a la meva manera. Prenent-me el temps, quedant-me a casa amb la meva filla. Ho he fet així perquè no podia fer altra cosa, no em sorgia de dins, no ho sentia. Ara sento que vull tornar a treballar i hi vull tornar tal i com sóc ara. Més mare, més dona, més gran i sabent moltes més coses de les que sabia quan vaig marxar-ne. Altra vegada he de dir allò de: espero que els Déus em siguin favorables! 😉