Top 10 2011
29.12.2011
Escollir 10 posts de més dels 200 que he escrit en un any NO és gens fàcil, creieu-me. Perquè tots tenen un significat especial per mi; perquè recordo quan els vaig escriure, perquè recordo aquell comentari que va fer no sé qui i que em va agradar,… I costa.
PATUM: és el post que va rebre més visites (va ser al·lucinant). El vaig publicar el mateix dia que començava la Patum i em va arribar un feedback espectacular. El vaig idear al llit, uns dies abans de publicar-lo, en una nit d’aquelles que costen dormir perquè tens el cap ple de paraules que volen ser escrites. Li tinc un especial apreci.
LA VIOLÈNCIA QUE HI HA EN MI: Em va costar escriure’l perquè em despullava potser més fins i tot que en la resta. Em va sortir tot de cop, de la manera més fàcil i espontània, esperant que ningú faria cap comentari, que ningú em diria que a ells també els passava. Va passar just tot el contrari. Em van arribar missatges per totes bandes i crec que va servir per alliberar una part de culpa que arrosseguem sempre els pares/mares quan hem de respirar fons perquè no podem més.
NO PLORIS: Un post que em va agradar molt escriure. Acompanyar en el plor és molt difícil i ens posa de cara moltes vegades amb parts de nosaltres que no ens agraden o que ni tan sols coneixíem. Permetem als nens que plorin i acompanyem-los en el seu dolor. Deixem de dir-los: “no ploris”.
NO VULL QUE MARXIS: Un post que aprecio. Dones que han perdut el fill que esperaven m’han escrit després de llegir aquest text i us asseguro que he plorat en cada missatge personal rebut. Crec que això, el “no vull que marxis” és una cosa que diem moltes mares durant les primeres setmanes de gestació…
LACTÀNCIA PROLONGADA: Un text sorgit una mica de la indignació després d’haver rebut comentaris molt desagradables respecte a la meva lactància prolongada. Un post que va servir perquè moltes dones hi ressonessin.
PRIMERES VEGADES: Un post que va sonar per la ràdio aquest estiu i que va tenir un feed-back molt i molt maco. Un text que m’agrada per tot el que diu i per tot el que vaig sentir recordant cada “primera vegada”. I perquè un dia, una àvia em va dir que l’havia emmarcat i que el regalaria per Nadal al seu primer nét. Em va fer il·lusió.
EL MEU PART: Em va costar horrors escriure’l i em va servir de teràpia. Arran d’aquest post, moltes altres dones han compartit les seves experiències. No és fàcil endinsar-nos en uns moments tan intensos i posar-los negre sobre blanc.
MARE: Un post especial per mi. Pel que diu, pel que significa, per la força del vincle que hi ha en cada paraula.
CARTA PER LA LAIA: Un altre d’aquests… especials. És evident per què.
CARTA D’UNA DONA EN PUERPERI A LA SEVA PARELLA: Un text que simplement, m’agrada molt.
Ara, que he fet la tria, la desfaria i n’escolliria 10 més… però no acabaria mai. 200 i pico posts en un any, són molts! Espero que us agradin. Una abraçada.
<