TENIR FILLS: Quan les coses no van com havíem previst…

7.8.2012

“Recordo el meu embaràs. Recordo la sensació de tenir la Laia a dins i pensar “no em deixis, ara, perquè ja t’estimo massa”, i tot just era una puça que es bellugava dins meu i jo ni tan sols en notava encara els moviments. Recordo la sensació de sentir-me estretament vinculada a ella malgrat no haver-la vist mai, no haver-la pogut tocar, no saber-ne quina cara feia, ni com seria… En aquell moment no entrava res més dins dels plans que que tot anés bé. No podia contemplar cap altra opció que la de passar un embaràs feliç, un part feliç i una criança feliç. Simplement no entrava en el meu cap que li pogués passar res, res dolent, potser perquè alguna cosa dins meu em deia que a aquelles alçades, ja em faria massa mal…

Però ara, anys després, sé perfectament que no hi ha vida sense mort, que són antagònics que van agafats de la mà, separats només per un lapse de temps que ningú sap de quant es tracta. Sé que la vida és el que passa mentre tu fas plans, projectes, i previsions, i que tot sovint no s’adiu gens amb el que tu esperaves… I per dolorós que sigui, per dur i trencador que representi per moltes famílies, la maternitat i la paternitat d’això tampoc se n’escapa.

I potser, qui sap, és més trencador en aquests casos perquè no entra dins la lògica. Que un bebè no passi nou mesos dins la panxa de la seva mare trenca els esquemes, que neixi pesant 680 grams també. Que un cor d’un bebè dins del ventre deixi de bategar ho capgira tot i que uns pares n’hagin de fer el dol sense ni tan sols haver-lo pogut agafar a coll trenca tota lògica possible del que és la vida i el seu funcionament, i per descomptat, també trenca l’ànima. Perquè els pares no haurien de veure morir els seus fills, perquè és a la inversa, o això és el que ens han explicat. Perquè trenca la llei de vida, malgrat que sabem que en això de la vida i la mort, no hi ha llei que valgui…

A vegades la vida ens dóna autèntiques bufetades i malgrat ens faci mal i ens quedin els cinc dits marcats per sempre a la galta, acabem aprenent que en això de viure no hi ha mapes, i que tot i que sovint ens pensem que ho controlem tot, en el fons sabem que la majoria de coses… se’ns escapen.”

Aquest és el text de l’inici del Tenir Fills d’aquest dimarts. Hem parlat de quan les coses no van com esperàvem, de dols, de cops durs que cal encaixar i superar, malgrat sembli impossible… Gràcies a les dues parelles que l’han fet possible. Gràcies Marc, Montse, Maria i Àlex per obrir-nos el vostre cor i deixar-nos-hi entrar una miqueta.

Un programa, sens dubte, dedicat al Martí, sigui on sigui, i al Roger.

Si no l’heu pogut seguir en directe, el podeu escoltar clicant aquí: “TENIR FILLS. CAPÍTOL 4“