Tancat per vacances

14.10.2011

El post d’avui és per anunciar-vos que m’agafo uns dies de vacances, i me les agafo en tots els sentits, també a la vida 2.0. Tenim uns dies de festa i encara no hem fet el “reset” que molts van fer a l’estiu, que ajuda a carregar piles i a estar junts, sense gran cosa més al cap que descansar, decidir “què farem avui?” i gaudir d’aquesta sensació que m’agrada tant des de fa dos anys, que és la de tenir una petita família que hem construït nosaltres.

Al principi em vaig plantejar descansar de tot menys del blog i continuar-hi escrivint però aleshores el meu company, em va donar la perspectiva que em faltava per fer-me entendre que vacances volia dir vacances; també del compromís d’escriure diàriament, o d’estar “al dia”, i intentar no perdre’m (a poder ser) res. I ja us dic ara que em costarà. Que em costarà no escriure al blog. A veure, tampoc no seré estricta; si em ve un atac de bloguitis, hi entraré i hi escriuré. Però crec que és important aconseguir desconnectar d’absolutament tot. La vida 2.0 enganxa i molt. I a vegades, fer vacances de TOT i dedicar-nos, simplement a ESTAR, ens costa horrors.

Predico molt al blog la importància d’estar presents amb els fills, amb la parella, amb nosaltres mateixos…, o sigui que sí, que predicaré amb l’exemple tant com pugui. Escriuré, evidentment, perquè escriure ja forma part de la meva vida, ja forma part de mi. Però escriuré amb la calma, quan em vingui de gust, quan ho senti,… i em permetré també l’espai per, si em ve de gust, no escriure res. Quan fas vacances no saps mai per on s’expressarà el teu cos i el teu sentir. A vegades et penses que faràs moltes coses i quan les comences, et surt un cansament extrem que no et deixa moure ni una passa. Hi ha molta gent que es posa malalta així que comença les vacances. I és lògic: si hi ha hagut molt estrés, moltes preocupacions, molt “poc parar”… quan ho fem, el cos intenta fer neteja i recuperar-se. I la malaltia hi ajuda. Es tracta de no arribar a aquests extrems i saber també parar a temps. Gaudir d’estar fluint a un altre ritme, no del dia a dia. Un ritme que té més a veure amb els “tempos” del cor i del cos i on la ment queda, per fi, una mica relegada.

Les agafo amb unes ganes que sóc incapaç de descriure ara. Em vénen molt de gust. Les de l’any passat, també a l’octubre, van ser un retrobament de tots tres, com una lluna de mel. No sé gaire com explicar-ho. Va ser allò de sentir “que bé que se m’estan posant aquests dies”, com si et regeneressin per dins. La Laia va aprendre a caminar just aleshores i era impressionant veure com n’era de feliç tenint-nos tot el dia (pare i mare) amb ella. Això és una de les coses més precioses de fer vacances els tres; veure-la feliç 24 hores. Sens dubte és el millor. I ara que hi penso, potser era per això que se’ns van posar tan i tan bé, perquè la seva felicitat s’encomana i és impossible estar al seu costat i no vibrar amb ella i no sentir-te, tu també, extremadament feliç i agraïda de poder viure la maternitat i de poder-ho fer al seu costat. Només quan tens fills pots saber què és això del que estic parlant.

Tornaré al blog la primera setmana de novembre. Us trobaré a faltar! 🙂

(PD: Dimarts que ve, dia 18, sortirà un article meu a manresainfo.cat. Com sempre, el penjaré al blog, també a FB i a Twitter. Però només dimarts, jajajaja!)