Stop violència obstètrica

De violències n’hi ha de molts tipus; també en llocs que, d’entrada, ens semblaria impossible. Per exemple, dins d’un hospital. Traspassar la porta d’un centre sanitari hauria de suposar estar protegits, assegurant que res ni ningú ens farà mal, ens humiliarà o ens atacarà. Però això no sempre és així. Molt més sovint del que aparentment sembla en hospitals de tot el món, en paritoris de tot el planeta s’infligeix el que es coneix com violència obstètrica.

Qui parim som les dones i històricament el maltracte a la dona ha estat perpetrat, acceptat i fins i tot justificat de fet, fins fa no-res, al nostre país. Potser per això, que en molts paritoris es tracti a una dona en ple treball de part sense empatia, humiliant-la si crida, renyant-la i fent-li les pràctiques més intervencionistes del món… a vegades sembla fins i tot “natural”. Estic contenta i trista alhora. Contenta perquè un programa com Baby Boom de La Sexta, que s’emet els divendres, dóna proves constants de males pràctiques, de mals comentaris, de poca empatia i fins i tot, fredor envers les mares que estan a punt de conèixer els seus fills fora de la panxa. Estic trista perquè veure-ho, captar tanta ignorància en cada frame em remou les entranyes.

Em sorprèn que en tot el programa els professionals parlin de “sacar” i no de “nacer”. Em subleva l’excés de llum, l’excés de persones, l’excés de preguntes de llevadores a mares. Connectant-les sempre a l’ara i aquí, fent els impossibles per evitar que es puguin evadir per dilatar en pau… Em rebel·la la constant pregunta de “¿quieres la epidural?”, em cabregen frases com “¡tu tranquila que yo te lo quito!”, com si estiguéssim parlant d’una nosa, d’un estorb. M’indigna escoltar una llevadora dir a una mare en ple treball d’expulsiu: “Hazte caca”, com si anar de ventre i parir un fill fos la mateixa cosa! Això és un insult en tota regla… a banda que demostra que la llevadora no en té ni idea de les diferències entre empènyer al canal del part i empènyer a l’anus. M’indigna l’intervencionisme obstètric constant que es veu en el programa, la manca d’informació, i sobretot, la violència verbal constant amb frases com aquella, dirigida a una bebè que no havia pogut acabar de rotar i la llevadora diu: “¡Que vienes de cara, sinvergüenza!”. El primer que escolta aquesta nena és un insult, una culpa “no ho has fet prou bé i has fet més mal a la teva mare”!

M’indignen els “¡No chilles!” dits a una dona desesperada de dolor i de por, tot a la vegada. M’entristeix la poca empatia cap a una parella de 19 anys que feia només 1 any que havien perdut un altre bebè als quatre dies de néixer. Em xoca la seva ignorància però sobretot, el despreci soterrat amb què els tracten… La seva joventut i ignorància desperta la ira (inconscient) dels professionals que l’atenen que esclata amb força després del part, renyant-la per “tu poca colaboración” que “habría podido acabar con la vida de tu hija”. Si algú hagués atinat a atendre la por, la por d’aquella noia de 19 anys que tenia un dol no treballat massa recent, potser tot hauria anat d’una altra manera. Si aquella noia no hagués estat tan sola, tan trista, tan perduda, potser hauria volgut agafar la seva filla a coll després de néixer… Auguro un fracàs de lactància i un puerperi aterridor.

Em subleva que facin fora del paritori tots els homes fins que no ha sortit ja el cap del nadó. Que separin home i dona en el moment més potent segurament de la seva vida i en què es necessiten més. Em cabreja no haver vist ni un pell amb pell de tot el programa, ni, evidentment, cap bebè mamant just després de néixer.

Però el que em va fer anar a dormir amb el cor encongit, trista i abatuda, més enllà de veure una vegada més la violència obstètrica amb els meus propis ulls, va ser la naturalitat amb què es perpetrava. I sobretot… la manca de consciència.

La seguretat de tots i cada un de què allò ho estaven fent la mar de bé; la manca de consciència de les necessitats de cada dona i de cada bebè, de cada nova família que acabava de néixer… Constatar, una vegada més, la infantilització de les dones quan estem embarassades i en treball de part. El poc respecte.

I em va fer mal… molt mal, veure com bona part d’aquesta violència la infligien altres dones… Dones sobre dones, acusant, renyant, humiliant… I sobretot… adonar-me com la violència perpetrada sobre el nostre gènere una generació rere l’altre ha fet que a poc a poc, anéssim perdent el poder, aquell poder només nostre, de cada mare i de cada dona. Un poder que ens queda ja tan llunyà, que gairebé hem oblidat que ens pertany però que és cabdal que sapiguem que només és nostre i el més important: que ningú, ningú, ens el pot robar.

Bones llevadores i llevadors (que n’hi ha), bons ginecòlegs i ginecòlogues (que també)… us necessitem més que mai. A vosaltres, a les bones pràctiques, la vostra empatia, el vostre saber fer, la vostra consciència, la vostra tasca i dedicació. No desistiu i escampeu la vostra saviesa als nois i noies que aprenen veient com actueu. No deixeu que uns quants i que a més, surten per la tele, embrutin tota la feina feta per vosaltres.