Som molt més

28.5.2015

Estimades Laia i Lua,

Jo sóc baixeta, ja ho sabeu. Tu Laia ja m’arribes als pits i d’aquí dos dies seràs igual que jo. Les vostres àvia i besàvia també són baixetes i tenim les tres el mateix estil: petites, primes i proporcionades. Fa molts anys, quan això de ser baixeta em provocava una mica de complexe és el que em deia sempre: “però sóc proporcionada”. Em consolava, ves. Perquè sempre, a l’escola i en altres llocs, hi ha qui s’ha rigut de mi. De fet, i això més val que ho sapigueu ja ara, en l’imaginari col.lectiu hi ha un estàndard de cos amb unes proporcions i unes mides. I si no hi entres, ja has begut oli. Un perquè és massa gras, l’altre perquè és massa prim, un perquè se surt de la mitjana per alt, i un altre per baix. Un perquè se surt pels pits grans, l’altre pels pits petits, l’altre per unes orelles grosses i l’altre per els ulls una mica torts.

Tan se val. Tothom, absolutament tothom, té el seu gust i el seu sentit de l’estètica. Per algú, que la vostra mare sigui tan baixeta li deu fer mal als ulls i en canvi un altre ho trobarà bonic. I això que m’ha passat a mi és probable que us passi a vosaltres amb qualsevol altra característica del vostre cos: algú de la classe dirà que allò que teniu o que no teniu fa gràcia. O algú es riurà de les vostres mides o proporcions.

I quan ets petit, no us enganyaré, que es riguin de tu fa mal. Perquè encara no saps que el teu cos no és tu.

Què és el cos, doncs? És la forma que tenim, és el nostre mitjà per viure, per moure’ns per ubicar-nos al món i tenim el cos que tenim. Moltes de les nostres característiques corporals no les podem canviar ni que volguem, no depenen de la nostra voluntat, i tan és si ens agrada o no. Tenim els peus grans i els tenim grans, què hi farem. Som alts i això és el que hi ha. Cada dia hi ha més persones que, no conformes amb el seu cos, se l’operen i s’hi fan les mil-i-una modificacions amb cirurgia estètica. No ho jutjo: si algú sent que té un nas molt lleig i això el fa sentir molt malament, és normal que vulgui operar-se’l. I cada vegada hi ha més coses del cos que es poden canviar, modificar…

Vaig anar creixent i això de ser baixeta ja no em va semblar tan mala idea. Era baixeta i primeta i també molt àgil; la gimnàstica, l’escalada, aquest tipus d’esports m’anaven molt bé i els vaig gaudir molt. O sigui que a mesura que vaig anar creixent vaig veure que l’única pega que tenia això de ser baixeta era no veure el cantant quan anava a un concert, què hi farem.

I un dia vaig entendre, entendre des del més profund de mi mateixa, que jo tampoc era el meu cos. Que era fantàstic agradar-me i sentir-m’hi a gust, evidentment, però que identificar-m’hi en excés era absolutament inútil… perquè no sóc el meu cos.

Per això us escric avui: per recordar-vos que no sou, en essència, el vostre cos. Com tampoc són el seu cos les persones que veieu pel carrer: són molt més. Diumenge en un parc vam veure una nena amb autisme i em vas preguntar, tu Laia, què li passava. En vam parlar igual que havíem fet dies abans després de veure un noi amb síndrome de down. Un dia vas veure un home obès i em vas dir “mama, m’he quedat impressionada” i em vas preguntar què li passava. Vam parlar del pes i del cos, de l’alimentació, de les malalties, del metabolisme…

Amb tot això us vull dir que sí que hi ha coses que podreu fer per sentir-vos millor i veure-us millor: alimentar-vos saludablement, fer esport, etc, però hi haurà característiques del vostre cos que no podreu canviar. D’alguna manera, tenim el cos que tenim i és bo estimar-nos com som, de la mateixa manera que és bo estimar com són els altres. Amb les seves particularitats que els fan especials i diferents de tota la resta.

Tu Lua quan vas néixer no tenies nas! Només dos foradets i tothom preguntava “i el nas?”… això et feia especial i diferent, i ens va enamorar a primera vista. Tu Laia tens uns pòmuls marcats com el teu pare i només néixer ja vam veure aquelles galtes que sobresortien… et feien especial i diferent de tota la resta. I ens van enamorar a primera vista.

Jo no podré fer que estimeu el vostre cos: ho intentaré, això sí, però en última instància és una cosa que haureu de fer cadascuna de vosaltres. Aprendre a acceptar el cos que teniu i aprendre a estimar-lo. Ignorar les crítiques que en rebreu de l’exterior i deixar que us patinin els comentaris més que desafortunats que es riuran d’això o d’allò altre. Va bé aprendre, també, que no podem agradar a tothom i que tots tenim les nostres mancances que mirem de compensar de la manera que podem… alguns criticant els altres.

Si ens identifiquem amb el nostre cos com si no fóssim res més, una crítica absurda ens pot deixar en ko tècnic, en canvi, si entenem que la nostra essència és molt més, que som molt més, res del que ens puguin dir o criticar arribarà a traspassar-nos i podrem actuar des del centrament demanant que no es traspassi més aquest límit “deixa de criticar-me”, per exemple, però sense que això ens faci trontollar. Podrem parlar asertivament demanant respecte, però sense que aquell comentari ens mini l’autoestima.

I això és el que vull per a vosaltres. Que veieu més enllà del vostre cos i dels cossos dels altres. Que us estimeu, des de la primera cèl.lula de la vostra pell fins al racó més profund de la vostra entranya. I que recordeu ara i sempre una frase del conte preferit de la Laia l’últim any: “L’essencial és invisible als ulls”.