Sols

Jo tenia uns 21 anys em sembla, i era a Síria, de viatge. Sí, aquest país del qual pràcticament ja no en queda res i d’on fuig tothom per culpa de la guerra. Les vacances s’estaven acabant i érem a Alep. De cop, una nit, em vaig començar a trobar malament, tant, que vam acabar a l’hospital on vaig estar ingressada ara no recordo quants dies. Crec que no m’he trobat mai tant malament a la meva vida.  Quan aconseguia estar mig conscient només volia una cosa: la meva mare. Que hi fos, que em cuidés, sentir-la, escoltar la seva veu, que m’agafés la mà. Saber-la a prop i amb mi.

Els meus parts han estat per cesària i en cap d’elles ha pogut acompanyar-me el meu marit. La soledat immensa que vaig sentir, sobretot en la primera, s’hauria pogut evitar amb una cesària “respectada”. On es respecten les necessitats també emocionals de la dona. Estic absolutament convençuda que d’aquí 10 anys, en totes les cesàries es farà espai a un acompanyant i d’aquí 50 es farà tan estrany pensar que en les cesàries no es deixava entrar a ningú com se’ns fa ara pensar que fa anys, quan la dona paria, no hi havia mai el pare de la criatura.

Amb aquest tema, el de patir sols en sóc sensible, sí. Potser perquè ho he viscut, potser perquè penso que és absolutament evitable.

Per això m’indigno cada vegada que m’expliquen que a uns pares no se’ls ha permès acompanyar el seu fill en qualsevol prova; des de la prova del taló quan acaben de néixer, a una visita al dentista per posar ortodòncia. Justificacions, les que volgueu: que així els nens no fan el ploricó, que així els pares no es desmaien, que així les mares no es posen histèriques, i podria seguir fins a l’infinit. Generalitzacions que donen per suposat que TOTS els pares es desmaien, que TOTS els nens ploren sense motiu, i que TOTES les mares som unes histèriques.

Si a la meva filla li han de fer una analítica, posar ferros a la boca o la prova d’intoleràncies alimentàries vull ser-hi. Per molts motius, però per començar, perquè és el seu dret: estar acompanyada. Però també perquè si necessita plorar o expressar-se, li serà més fàcil fer-ho si hi sóc. Perquè la puc defensar en cas que ella no s’atreveixi a fer-ho per ella mateixa. Perquè li puc validar el que sent, perquè puc posar paraules al que està passant i al que està vivint. Perquè puc endolcir situacions que són poc dolces només donant-li la mà i dient-li “sóc aquí”.

Potser hi haurà situacions en què acompanyar els fills és impossible, pot ser. Però guanyen, de carrer, les situacions en què acompanyar un fill ÉS possible. UCI’s on només es pot veure la persona estimada 30’ minuts cada no sé quantes hores… És, justament en aquestes situacions tan greus quan més necessitem estar acompanyats.

Jo entenc que per a molts professionals és més còmode i menys compromès fer la seva feina sense acompanyants del pacient. Entenc que el fet que et mirin et pot posar nerviós. Entenc que, si no hi ha ningú més, no et jutjaràn facis el que facis i diguis el que diguis. Entenc que pel professional el que fa amb el teu fill és una feina rutinària, que ha fet milers de vegades i que per ell, el teu fill, és simplement un nen més. Però a mi qui m’interessa no és el professional sinó la persona en inferioritat de condicions; el nen, el pacient i és per ell per qui hem de vetllar. Per qui ens hem d’assegurar que està ben atès en tots els aspectes, també l’emocional.

Salvant distàncies és com el procés d’adaptació escolar. Són molt poques les escoles o llars d’infants que permeten processos d’adaptació reals: és a dir, que algun adult de referència es quedi a la classe fins que el nen està realment adaptat i se sent còmode i feliç en aquell espai (la classe) i amb aquelles persones. Un dels motius pels quals a molts llocs no es permet fer això és perquè per l’adult, pel mestre/a és més còmode no tenir pares a la classe. Però és que les necessitats bàsiques que ens han d’importar en aquest cas i sempre que parlem de menors són les dels nens, no les de l’adult. Les dels nens passen per davant de les de l’adult pel sol fet que és un nen, és més vulnerable, té menys eines, és més immadur i necessita el pare, la mare o l’avi, per sentir-se segur fins que realment estigui adaptat al nou espai i a la nova gent.

I això, que pot semblar a alguns una tonteria (l’acompanyar o no a un fill en un moment delicat sigui l’inici escolar o sigui anar al dentista) és, per mi, molt important. Perquè quan patim, no ho fem de la mateixa manera si al costat hi tenim la mare, o el pare o un altre adult de referència posant paraules, escoltant la nostra queixa, validant el que sentim, empatitzant amb nosaltres en definitiva… que quan estem absolutament sols. El que recordem gravat a foc a la pell és la soledat profunda, la que no era acompanyada, els moments d’injustícia en què ningú ens va defensar, els moments en què no enteníem res i ningú ens explicava què estava passant. L’absència d’algú que aculli el que estem sentint és el que queda gravat per sempre i la cicatriu d’aquest buit pot fer molt més mal que no pas la cicatriu física.

La societat on vivim no recolza l’acompanyament emocional, sempre se’l deixa en un racó del camí. Em pregunto si és per no sentir, perquè contactar amb el dolor, estar-hi a prop, activa el propi, o si és per ignorància pura i dura.

O sigui que penseu que sovint s’intentarà que no hi sigueu, fer-vos fora, adduint raons que només fan que generalitzar coses que no ho són. Perquè tenim una societat acostumada a viure d’esquena a les emocions, que no sap acompanyar, que no sap gestionar, empatitzar profundament amb el que sent l’altre.

I això agafa més força quan parlem de nens, de menors, i encara més quan parlem de bebès. Quantes vegades he sentit respecte “no, és que ara total no se n’enterarà”, o “no cal que entris, però si total, no li fa mal, és un moment”, desconnectant profundament del sentir d’un bebè que resulta que també és una persona que sent. Que sent i pateix. I que té el dret de ser acompanyat. Tots tenim el dret de ser acompanyats.

Per això us recomano lluitar sempre per estar presents en moments delicats amb els vostres fills. Feu el cor fort, respireu fons, agafeu forces d’on sigui perquè hi ha coses que és cert que preferiríeu no veure, sobretot veure patir el vostre fill. Però ell us necessita, així que ja plorareu quan tingueu espai, quan es pugui. Ara toca respirar fons i estar a l’alçada. Perquè potser no podem evitar aquell tràngol, però sí que li podem donar l’empara emocional que requereix. Un simple “sóc aquí” i el sentit del tacte amb totes les terminacions nervioses activades mentre ens donem la mà pot fer molt més del que ens podem imaginar.

Era l’únic que volia jo quan era a Síria. Un “sóc aquí” i la seva mà. Tenia la sensació que si havia de morir llavors (així de malament em trobava), podia fer-ho en pau si hi era ella.