Socialització

30.5.2012

A mi em diuen que sóc una persona extravertida, però hi ha vegades que sóc tot el contrari, sobretot si anem a algun lloc on no conec a ningú o és un ambient totalment diferent del que estic acostumada. Recordo fa uns anys, quan anàvem als dinars de família del meu company (que són no molts, sinó moltíssims) havia de respirar fons abans d’entrar i li deia “no em deixis, eh!”, perquè em sentia insegura… Quan era petita, hi havia llocs on em feia molt pal anar, o molta vergonya. Sabia que tothom em preguntaria coses, gent que jo ni tan sols coneixia, i preguntava “he de venir, jo?” i la resposta, moltes vegades, era que sí. Encara ara hi ha vegades que tinc poques ganes d’anar a segons on, d’altres en canvi, que seria capaç d’organitzar un sarau de cent persones. Depèn del dia, de l’època, de com estic, de com em van les coses… A vegades tinc ganes de trucar, de quedar, de fer dinars i convidar a tothom a casa, i d’altres no em vé de gust perquè estic més “cap endins”, amb les meves coses i amb poca necessitat de compartir. Depèn. És com un cicle, que va i vé. No estic sempre igual i no vull estar-ne.

Per això em sorprèn molt quan es parla de la socialització en nens petits. Quan els adults decideixen que ja és hora que es relacionin amb tothom, no tinguin vergonya de res, tinguin ganes de compartir i de riure amb els que tenen al costat. Això no és una cosa que pugui decidir una persona per una altra. Estem parlant d’estats d’ànim, de sensacions, de pors i vergonyes. Com em pots dir tu a mi que ja és hora de no tenir-ne? Ja m’agradaria però… i si no puc? A les escoles bressol els nens interactuen poc i n’hi ha que gens. Algunes mestres es preocupen i alguns pares també. A parvulari hi ha nens que no es desenganxen de la mestra fins que no han passat cinc o sis mesos… Però és que hi ha nens que estar dins d’una classe amb 25 (o 30!) nens de la mateixa edat que no paren els espanta! (A mi també m’espantaria, la veritat…).

I aleshores ve quan es posen normes i obligacions. Que si has de jugar amb els altres, que si has de parlar més, que si deixa d’estar enganxat a la mama, que si vés aquí o fes això… Potser és que no se senten prou segurs, i fer això, intentar apartar-los de nosaltres, treure’ns-els de sobre, no els ajuda. Al contrari: perquè ara no només se senten uns porucs, sinó que a més a més, veuen que no estan responent al que esperem d’ells i que, qui sap, no són com ens agradaria (oberts, simpàtics, extravertits…). Senten que ens deceben.

Que un nen petit a certa edat no tingui gens de ganes de “socialitzar” és absolutament normal. Els nens aprenen del món i de la gent a través de la persona amb qui estan vinculades: primer la mare i el pare, més tard també cangur, o avis, o mestres… Poden aprendre i socialitzar a partir de l’adult de referència, a partir d’una posició que els doni seguretat i els sostingui. Si els deixem sols, si no hi ha aquest suport per poder observar el món sense por, no esperem que es tornin extravertits de la nit al dia sinó al contrari… trigaran més. Ho faran, segurament, però trigaran més i no podran fer els passos amb la seguretat que ells anhelen.

Deixem primer que s’omplin de vincle, de figures de referència, i que expressin la vergonya, la por, les poques ganes de relacionar-se, sense jutjar-los. Penseu-hi: segur que vosaltres hi ha vegades que tampoc teniu ganes d’anar a un casament justament perquè sabeu que allà s’hi ha de socialitzar! O a un sopar, o a un dinar de família, o a on sigui. Intentem posar-nos al seu lloc: a ells, això que jo explicava al principi, els passa d’una manera molt més intensa, sense eines per a resoldre les situacions que els són difícils… nosaltres som adults: hem tingut més temps per acostumar-nos a les trobades familiars, etc, però forçar un nen de dos o tres anys a tenir una actitud simpàtica i sociable quan no en té ganes o senzillament no pot, és agressiu i a més, per mi, estimula la hipocresia!

Entenguem que són petits, que fan el seu procés… potser no tan ràpid com ens agradaria però és el SEU i cal respectar-lo. Deixem que puguin viure el fet d’anar  “cap endins” i omplir-se per, més tard, sortir cap enfora i menjar-se el món!