Simplement

1.8.2012

El 19 d’agost farà 3 anys que alleto la meva filla i és curiós que sempre m’adono de la quantitat de dies que fa que tenim aquesta relació a través de la lactància materna quan s’acosta el seu aniversari. Perquè la resta de l’any, simplement, l’alleto. Perquè la resta de dies, ni tan sols hi penso. No penso en res. Ni tan sols en el que és, comporta, pot significar, etc, la lactància materna. No penso en si li va bé a ella, o em va bé a mi, ni en si hem superat la “barrera” dels mínim dos anys d’alletament matern que recomana l’Organització Mundial de la Salut.

Aviat farà tres anys que simplement, alleto la meva filla. Que simplement, li dono allò que només jo puc donar-li; una llet només per a ella, especialment per a ella. No sé quants aminoàcids duu, ni quantes vitamines. Només sé que hi ha part de la meva essència, i de la meva mare, i de la meva àvia, i de la meva besàvia… Que amb cada gota hi ha una part de les nostres arrels i del nostre llinatge. Que cada gota em lliga i la lliga a aquesta terra, a la Natura i a la vida i els seus cicles.

Simplement alleto la Laia perquè ella en gaudeix i perquè jo també en gaudeixo. A vegades és un sol cop al dia, d’altres dos, o a vegades tres, depèn. La veritat és que ni tan sols hi penso. Ni les compto ni m’interessa. Estic disponible si en vol dues vegades i també si decideix deixar-la. És com si a mesura que ha anat passant el temps, a mesura que hem anat acumulant dies i dies de lactància materna a les nostres espatlles, això tan nostre hagués quedat perfectament instal·lat sobre una única paraula: fluïdesa. Com si fóssim un dofí i la seva cria, navegant plegades, fluint amb les ones, a estones molt juntes, d’altres a molta distància… Fluint en aquest saber-nos a prop i alhora prou madures també com per distanciar-nos quan faci falta. Fluint sense sentir-nos ja jutjades i sense importar-nos si algú ho fa encara. Fluint en la naturalitat del que fem i sabem fer tan bé: vincular-nos, també a través de la lactància.

Navego en aquesta llet dolça d’uns pits que sembla que ja no n’hagin de fer però que encara se n’omplen. Navego mare i flueixo, simplement i naturalment, sense aixecar cap bandera ni fer cap guerra. Perquè la lactància materna i la guerra estan renyides, perquè la llet es talla. Perquè alletar i discutir a la vegada no és viable ni factible. I sobretot, perquè no m’interessa.

Però avui, que és el Dia Mundial de la Lactància Materna volia dir que jo simplement alleto, i que m’agrada fer-ho malgrat que no hi penso ni un sol dia, perquè em surt, així, com si res, perquè ho tinc tan integrat que ni tan sols me n’adono. Avui, volia dir que simplement alleto perquè a la Laia li agrada i la fa feliç. Perquè quan mama es calma, i s’adorm dolçament als meus braços, i perquè diu “la llet teva és la més bona” i perquè malgrat que sap que un dia deixarà de mamar, de moment diu que “encara no”.

Jo alleto perquè, simplement, em fa feliç.