Si un dia he de tornar a parir…

12.11.2012

Si un dia he de tornar a parir, per favor, que sigui a casa. Amb els meus, amb poca lluny, amb una ginecòloga que m’entengui i m’atengui com ens mereixem totes les dones i tots els bebès del món. Envoltada de dones que sàpiguen esperar, recolzar-me i animar-me quan ho necessiti. Persones de poques paraules i de molta, infinita empatia. Acompanyada de professionals que sàpiguen fer meticulosament la seva feina i que alhora, tinguin la intel·ligència emocional que requereix atendre una dona que va de part.

Si un dia he de tornar a parir, per favor, no vull sentir-me com l’altra vegada: que s’escapa tot de les mans, que estàs a la seva sort i que et sents tan vulnerable que no pots ni pensar, ni dir, ni fer res que contradigui el que a cada moment et manen. Si un dia he de tornar a parir, per favor, que no sigui ni amb espàtules, ni ventosa, ni cesària, ni amb proves de PH al cap del meu bebè encara per néixer, ni amb soroll d’instrumental com si en una taula de carnisseria estigués. No vull res de tot això malgrat que sé que jo, això, no ho controlo i que en el fons, serà el que hagi de ser. Però sobretot, si algun dia he de tornar a parir, per favor, que no sigui amb persones que no tenen ni idea de com s’acompanya a una dona acabada de parir.

No vull ningú al meu costat que em digui “no ploris” quan, simplement, és l’únic que necessito

en aquell moment o l’únic que sóc capaç de fer.

No vull frases estúpides de “però si era molt maca!” per suposadament animar-te quan ni tan sols l’has pogut veure i saps que estaràs una bona estona abans no la puguis abraçar. Què té veure sentir-te vulnerable, sola o enfadada perquè no et permeten estar amb els teus amb què la teva filla sigui guapa?! Si un dia he de tornar a parir, per favor, que no sigui amb tan poca empatia perquè crec que una segona vegada, no ho suportaria.

Si un dia he de tornar a parir, que no em separin ni del meu home ni del meu bebè. Aquesta és l’espina que encara duc de la meva filla i no en vull una segona clavada al mateix lloc. Vull que estiguem junts, tots tres i si convé, tots quatre, en la nostra intimitat, gaudint del moment sagrat que està esdevenint-se.

Em pregunto per què fa tants dies que penso tant en tot això… Potser és perquè una amiga que m’estimo molt està a punt de parir i no vull que senti que ningú l’agredeix, físicament o emocionalment, o potser és perquè cada vegada sento més forta la crida d’aquest nen que sé que ens espera i a qui li dic tot sovint: “carinyo, espera’t una miqueta, que encara no estic a punt… T’estimo!”, perquè sí, ja el sento i l’estimo gairebé com si ja corrés per casa. I aleshores apareix l’inevitable: aquell pas que saps que hauràs de fer per tenir-lo amb tu que és parir-lo, i em ve de dins una força immensa que diu “Si un dia he de tornar a parir, per favor, que sigui a casa: junts i feliços”.

Escolta o descarrega l’àudio post aquí:

Descarrega