Si tinc xarxa, puc volar

31.1.2012

A l’Enciclopèdia Catalana “xarxa” vol dir, entre altres coses “un conjunt de persones lligades entre elles” però també (i aquesta m’encanta): “en el circ, malla col·locada horitzontalment sota els aparells gimnàstics (anelles, trapezis, etc), quan els exercicis acrobàtics poden ésser perillosos, per a amortir la possible caiguda de l’acròbata.” Ser mare i ser pare és també ser acròbata, fer acrobàcies on, tot sovint, no saps si cauràs dempeus o patint alguna rebrincada.

Quan feia poc que acabava de parir de poc em servien tots els coneixements adquirits els anys abans; tot el que havia llegit, escoltat, après… Estava puèrpara perduda, amb les hormones descontrolades i sentint èxtasi i felicitat extrema la major part del dia, però a vegades, a l’hivern i quan es començava a fer fosc, algun dia m’entrava la neura. Segur que sabeu de què parlo: aquella estona en què (després de forces hores sola), comences a pensar que potser allò que fa la teva filla no és “normal”, i et sents vulnerable, o fràgil i de sobte t’envaeix una por irracional i terrible: “sóc una bona mare?”. Eren moments en què em sentia a la corda fluixa, amb aquell pal llarg entre les mans i pensant “espero no caure”. I aleshores sabia què em calia fer; recordar que tenia xarxa i que si queia, no passaria res. Després de la xarxa familiar que m’ha estat sempre vital per arribar on i com sóc ara, la xarxa de mares que vam teixir gairebé fruit de la casualitat i quan tot just estàvem gestant va ser la gran revolució. Us n’he parlat; són les “nenes”, les dels berenars de barra lliure de xocolata negra (“ADDICCIONS”), les de l’excursió per comprar sostenidors de lactància (“SOSTENIDORS SEXYS, PER FAVOR!”)…

Fa poc em van dir que canviés el nom que havia posat al grup que vaig crear al Whats’up per comunicar-nos més i millor, i passés a dir-se “tribu” en comptes de “nenes”. No podia ser més encertat. Som una tribu. Som una xarxa tribal on podem deixar anar les nostres paranoies més rocambolesques perquè allà està la resta per dir-te que no et preocupis. On podem preguntar “és normal, això que fa?” sense por que ens diguin tocades del bolet, on podem cridar “socors, està malalt!” sabent que totes les altres es preocuparan pel teu fill i intentaran ajudar-te tant com els sigui possible. Amb la tribu sabem que podem plorar tranquil·les, que podem riure fins a sentir mal de panxa de coses que potser no ens atreviríem a explicar a algú altre, que podem cridar “estic saturada!” sense haver de dir després allò de “però no vol dir que no m’estimi la meva filla, eh, que és el millor que m’ha passat a la vida”, perquè això ho donem per suposat, perquè no ens cal justificar-nos, perquè totes sabem de què carai estem parlant.

Si tinc xarxa, puc volar. Si tinc xarxa sé que puc viure i deixar-me anar tranquil·la, relaxada, confiada que si algun dia caic, hi haurà la tribu teixida amb fil de seda d’aquest poderós i que no es trenca que m’abraçarà i amortirà la caiguda… Si tinc xarxa puc descarregar part del pes; la neura d’aquella nit massa llarga, la preocupació que apareix de sobte i que t’atabala… tot plegat, compartit es fa més petit. Com un pastís, que si ens el mengessim sols ens faria mal perquè seria massa, si n’anem fent trossos per compartir-lo amb bona companyia és pràcticament impossible que se’ns indigesti; el podrem assaborir, aprendrem de què està fet i el païrem de la millor manera.

Per això és tan important teixir-nos una xarxa de dones, de mares, que ens puguin comprendre, que ens puguin ajudar, que ens puguin deixar ser i sentir sense jutjar-nos. Feu-vos la vostra tribu de carn i ossos i si això no és possible, feu-la a través d’internet. Les “xarxes” socials us hi poden ajudar, però també els fòrums en webs que us hi sentiu afins, blogs, etc.

Perquè recordeu: si teniu xarxa, podreu volar!