Si no et portes bé, els Reis no et portaran res

Resulta temptador: tenir una frase que saps que farà el seu efecte de la forma més ràpida. Saber que quan el teu fill fa alguna cosa que no t’agrada o que no ha de fer, amb només dir aquesta frase màgica s’haurà acabat aquell comportament.

Quan va començar a fer-se això? Quantes generacions han escoltat aquestes frases: si no et portes bé, no et portaran res, els Reis ho veuen tot, digues-me, has estat bo?

Quantes persones les han dit amb la millor de les intencions sense ni tan sols dubtar de si eren frases adequades o no?

És tan temptador… tenir uns dies a l’any que saps que una sola frase acabarà amb aquell comportament que et desagrada. No caldrà gestionar res, ni explicar, ni negociar, ni pactar… res.

Estic convençuda que molts creuen que no hi ha res dolent en això. Tan integrat ho tenim, tant ho hem viscut, tant ho hem mamat, que acabem fent xantatge als nostres fills.

Molt probablement persones que creuen fermament en la criança respectuosa fins i tot han dit alguna d’aquestes frases. Persones que no farien mai xantatge als seus fills, quan arriben aquestes dates el pilot automàtic es dispara i es troben dient aquest tipus de coses als seus fills.

Que passi això ens dóna una idea del molt que s’ha fet (i es fa) això als nens: fer-los xantatge per Nadal.

Potser ho has fet alguna vegada. Seria fàcil perquè estic gairebé convençuda que qui més qui menys ha patit xantatge sent nen, i per tant, és un patró que tenim més que interioritzat.

Bé, el que s’ha fet, fet està. Però a partir d’ara, si us plau, procura no fer-ho més perquè…

Fer xantatge als nens (amb el que sigui, no només els Reis mags, o el pare Nadal, o el tió…) és faltar-los al respecte.

És mentir -perquè és molt probable que els regals estiguin ja més que llestos o perquè a l’hora de la veritat, rebran els mateixos. I perquè els regals els els dónes tu, encara que ell potser no ho sàpiga.

Quan fem xantatge, estem caient en el recurs fàcil: per falta d’eines, per manca de recursos, de paciència, per mandra o per esgotament, tant és.

Però ¿de veritat volem transmetre-li al nostre fill tot això? ¿Que no tenim eines, que ens falten recursos, o paciència o que ens fa mandra educar o que estem tan cansats que no podem explicar-li les coses d’una altra manera? Volem mostrar-nos així davant del nostre fill?

Però hi ha més…

La por. Quan fem xantatge als nostres fills d’aquesta manera, volem aconseguir alguna cosa infringint por. Por a què no tindran regals per Nadal. Nosaltres, els pares, no hauríem d’instal·lar la por en els nostres fills, sinó confiança.

Però és que a més, els estem dient que deixin de fer allò que no ens agrada, o que no han de fer, no perquè sigui una cosa que, per exemple, molesta als que estan amb ell (imagino un restaurant amb un nen molestant els de la taula del costat), sinó perquè no tindrà regals.

Això no és educar. Això és fer por al nostre fill amb una mentida per aconseguir, ràpid, que deixi de comportar-se d’aquella manera.

Però, tot i ser segurament efectiva, no fomenta ni l’empatia cap a la resta de persones, ni la comprensió de per què no han de fer tal cosa, ni donem tampoc la informació correcta del que esperem d’ell en cada situació i per què.

El nen, per tant, no aprèn res.

Només que si no fa el que li diuen, es quedarà sense regals i això és una cosa que li fa por. Per tant, és la por el que fa que es comporti d’una altra manera, no l’haver entès que, per exemple, no pot picar al nen que té al costat.

I encara passa una altra cosa quan fem xantatge als nostres fills amb aquest tipus de frases de què el pare Nadal no vindrà o que els reis mags no li portaran el que ha demanat: abusem de la nostra posició de poder. I de la seva confiança en nosaltres.

Sí, és un recurs que a partir de novembre sol ser bastant utilitzat però a partir del 7 de gener… ¿què passarà? Seguirem mancats d’eines i paciència, i la frase no ens servirà perquè faltarà tant pel proper Nadal que NO colarà!

Però per a mi, el pitjor d’aquestes frases és que denoten amor condicionat.

Tindràs el que vols si fas el que jo vull o dic. Tindràs el que demanes si et comportes com jo vull o dic, independentment de què potser, no estiguis encara preparat per comportar-te així. O que no entenguis encara el que et demano.

I tot això ens porta a l’esglaó següent: T’estimo si et portes bé. T’estimo sempre que facis el que jo dic. Els altres t’estimaran només si fas el que volen.

Conseqüències d’això: no tinc l’amor dels meus pares garantit, per tant, he de lluitar per aconseguir-lo. Si no puc fer el que em demanen perquè no he madurat prou i sóc encara petit, el fet de no satisfer les seves expectatives em fa baixar la meva autoestima i em sento malament amb mi mateix per decebre’ls.

Tenir fills és molt fàcil… el difícil és criar-los i educar-los. Dedicar temps i paciència explicant-, si cal mil vegades, cada cosa que necessitin mentre els acompanyem en el seu creixement.

Sovint és cansat, o millor dit, esgotador. Però allò altre, abusar de la nostra posició, fer-los xantatge cada dos per tres ficant por al cos és cruel.

Hem de deixar de fer-ho.

Perquè és xantatge, extorsió, i això està malament, molt malament.

Si el xantatge és una cosa que veiem fatal quan parlem de coses d’adults, per què no ho veiem tan malament quan parlem de nens?

És allò de la doble vara de medir, una altra vegada. En adults tot ho veiem més important, més greu, més… tot. En nens tot és trivialitzat, no pres seriosament, menyspreat. El de sempre.

Hem de deixar de fer-ho. És urgent. Per respecte a ells i per respecte a nosaltres que potser, també vam ser nens a qui ens van fer xantatge i (n’estic segura), no ens va agradar.

Ja sabeu: no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu.

El Nadal és il.lusió, és fantasia, és màgia… un món on ells se senten com peix a l’aigua. És el SEU món, el món de màgia. No els l’esgarrem aprofitant-nos-en. I trenquem-nos més la closca gestionant els conflictes de manera respectuosa desterrant per sempre aquestes frases de la nostra vida!

No, a vegades no és fàcil… però tot és començar! 🙂