Separació/Divorci: El primer cop

La Rut és el primer cop que fa la maleta pel seu fill i no està contenta. És la primera vegada que li posa tot el que necessitarà i no té, al costat, la seva maleta grossa amb el que ella ha d’endur-se’n. Perquè aquesta vegada, la Rut, no ha d’anar enlloc. Escull els calçotets, les samarretes, els pantalons,… d’una manera molt més meticulosa, si es pot, que les altres vegades perquè avui sí que no es perdonaria oblidar-se d’alguna cosa. Mentrestant, una mica més enllà, el Robert juga amb el tren que li van portar els Reis. Juga, mirant de reüll com la seva mare ho va posant tot dins la maleta. La veu trista, la sent trista i ell, d’alguna manera, també n’està.

Ahir la mare li va explicar que aquest dissabte i diumenge hauria d’anar a passar-los amb el pare. Ell el vindria a buscar el dissabte al matí i el tornaria a casa el diumenge al vespre. El Robert té quatre anys i tot just ara comença a entendre què vol dir exactament demà al vespre… Se sent com nerviós, ha vist que això que està a punt de passar és important però no sap gaire per què. Li fa cosa que no vingui la mare i alhora, té ganes d’estar amb el pare. Fa tant que no li explica un conte per anar a dormir…

Uns quilòmetres més enllà el Daniel ho té tot a punt. L’habitació del Robert està fantàstica i li fa molta il·lusió que la comenci a fer servir. Tot i així, sap que per ara, dormirà amb ell, al seu llit gran… Li va prometre: “quan vinguis a dormir a casa si vols, pots dormir amb mi, i així no tindràs por de res…” no li va voler dir que el que més por li feia a ell era que trobés a faltar la seva mare. I d’altra banda… la veritat és que té ganes de sentir-lo a prop. Fa moltes setmanes que l’enyora i ara, que tindrà un dia i mig per estar amb ell, no es vol perdre res. Res de res.

A finals de novembre la Rut i el Daniel es van separar. Cap dels dos sabia dir exactament per quin motiu específic i en canvi, en teníen un munt de generals. Ras i curt: feia temps que no s’entenien, havien deixat d’anar a l’hora i a poc a poc, s’havien anat distanciant. Es podria dir que l’últim any i mig havien estat més companys de pis que compartien la criança d’un fill que no pas una parella. En el fons, tots dos saben que quan es van posar a buscar al Robert, molt bé ja no estaven. Però ho volien intentar i els va anar bé una temporada: tot el que ve després d’un sí a la prova d’embaràs és tan intens que tenyeix tota la resta de poc important. Però la seva crisi de parella era important: simplement va quedar aparcada, arraconada, durant una temporada.

Fins que tot va tornar a sortir i, si es pot, amb més força encara. No han arribat encara mai a caure’s malament i en el fons, continuen estimant-se, però cap dels dos vol estar amb l’altre ja. Fer el pas de separar-se els va suposar molt dolor; no tant per ells sinó perquè se sentien culpables envers el Robert. Mentre la Rut li feia la maleta pensava que entre els dos, l’acabaven d’obligar a fer bosses fins, com a mínim, els 18 anys i això li trencava l’ànima. Avui ella ho veia tot negre. Pensar que potser el Robert la trobaria a faltar i ella no hi seria per abraçar-lo la feia plorar. Pensar que es passaria els propers anys amb només el seu fill la meitat dels caps de setmana la feia entristir… i de quina manera.

El Daniel havia estat uns dies en què ho havia vist tot negre però avui no. Avui era feliç. Va pujar al cotxe deu minuts abans del que havia calculat, segurament perquè estava nerviós. Havia planificat un cap de setmana fantàstic amb el seu fill i no volia arribar tard per res del món.

Quan va trucar a la porta, la Rut ja ho tenia tot a punt. A ella, el cor li va fer un salt; era massa d’hora. Però va intentar respirar fons i fer bona cara: el Robert no en tenia cap culpa.

– Carinyo, vine que ja ha arribat el pare

– Ja vinc!

Quan el va veure a la porta, el Robert se li va llençar als braços.

– Papa!!!

– Hola, guapo!!!

– Tenia moltes ganes de veure’t, fa estona que demana per tu–  li va dir la Rut.

– Jo també – va contestar ell. – Què, ja ho tens tot a punt?

– Sí.

– Posa’t la jaqueta – li va dir la seva mare.– Vine aquí…- El va abraçar ben fort, una abraçada llarga d’aquelles que saps que porten implícit un munt de frases que no es diran. El Daniel va veure com li costava a la seva exdona, deixar anar el Robert aquell cap de setmana i lluny d’ofendre’s, ho va entendre.

– Tranquil.la, Rut, t’enviarem fotos i si vols et truquem aquest vespre, oi Robert, que trucarem a la mama per dir-li bona nit?

– Sí!

– Gràcies. – Ella es va girar i es va eixugar una llàgrima que tenia dins de l’ull i que no s’havia atrevit a caure encara. La Rut no volia que la veiessin plorar.

Els va veure pujar al cotxe i els va fer adéu amb la mà. El Robert estava emocionat i nerviós a la vegada. No li va agradar veure la mare com li deia adéu des de la porta. El va fer posar trist… Ell també havia notat aquella abraçada diferent i d’alguna manera, ara ja dins el cotxe, s’enyorava. Però era estrany perquè, a la vegada, estava content. Marxava amb el pare de cap de setmana, que li estava explicant tot el munt de coses interessants que farien a partir d’ara.

La Rut va rebre un missatge al mòbil “Ja han marxat?”. Era la Glòria, la seva amiga de l’ànima. No va contestar. Al cap de res en va rebre un altre “Estarà bé, Rut. És el seu pare i se l’estima tant com tu. Va, posa’t guapa que d’aquí tres hores et vull al port per menjar la paella pendent amb la Maica i el Litus. Vols que et passi a buscar?” La Rut no tenia ganes de posar-se guapa ni d’anar a dinar. La Rut estava trista per tantes coses que ara mateix no sabia ni per on començar: pel fracàs de la seva relació amb el Daniel a qui ella es pensava que estimaria tota la vida, per haver fet del seu fill un nen amb pares separats, per estar sola tot el cap de setmana, per no tenir ara a ningú… En el fons sabia que res era greu i que tot, en el fons, era per bé. Però ara tenia ganes de pensar just el contrari.

Van passar les hores i el Daniel i el seu fill s’ho van passar bomba. Va ser el “seu” dia i el pare estava radiant de felicitat. Van sopar pizzes mirant una pel·lícula de dibuixos animats i després van anar cap al llit. “Truquem a la mama?” va preguntar el Robert. Al Daniel li va fer ràbia no haver-hi pensat una mica abans per poder-ho haver proposat ell. Va marcar el número i li va donar el telèfon: “Mama… sóc jo. Ens ho hem passat molt bé i ara hem mirat una pel·lícula”

Van parlar una estoneta més i finalment es van estirar pare i fill al llit.

– Papa, no marxis

– No marxo, fill meu… estic aquí, i em quedaré fins que t’adormis. Pots deixar-te anar…

–  És que…

– Trobes a faltar la mama?

– Sí

– Ja ho sé… te l’estimes molt…– Es va fer un breu silenci i després el Daniel va començar a cantar una cançó, la que recordava que la Rut cantava tot sovint al Robert perquè s’adormís. Ell no en sabia gaire de cantar, però li havia sortir així, espontàniament, esperant que fos el que el seu fill necessitava sentir… alguna cosa que el connectés, encara que fos una miqueta, amb la seva mare i li fes passar l’enyor. Al cap de cinc minuts el Robert dormia.

El Daniel es va sentir victoriós… havia estat molt més fàcil del que s’havia imaginat. El moment d’anar a dormir li feia por, temia que el nen es posés a plorar i no saber com calmar-lo. Estava content i alhora, nostàlgic. Es va asseure al sofà.

La Rut era a casa del seu germà. El Marc l’havia convidada a sopar perquè no estigués sola. La coneixia prou bé com per saber que aquest cap de setmana era un dels més durs de la seva vida i volia acompanyar-la. Ella intentava evadir-se i estar present en les converses del seu germà i la seva cunyada, però de tant en tant no podia evitar mirar l’hora. “Ara ja deuen estar al llit”, pensava sense dir-ho en veu alta “Espero que no plori ni em trobi a faltar…” i mentre el seu cap es debatia entre estar present en el sopar o imaginar com els deuria anar la primera nit sols al Robert i al Daniel, va rebre un missatge al mòbil: “Ja dorm. No pateixis, tot ha anat bé. Gràcies per cantar-li sempre la mateixa cançó d’anar a dormir. Li he cantat (com he pogut) i en un moment dormia. Espero que estiguis bé. Fins demà”

La Rut es va emocionar. Va agrair infinitament al seu exmarit aquell missatge. Se li van negar els ulls de llàgrimes i davant la cara de sorpresa que van fer el seu germà i la seva dona només va poder dir: “Perdoneu. Era el Daniel… que el Robert ja dorm”.

No van dir res i es van limitar a entendre-la.