Sense presses

Mares i pares tenim massa pressa a “solucionar” les coses. És a dir:

• Quan el nostre fill/a plora, volem que pari de plorar ara.
• Quan ho fa malament volem que ho entengui ara.
• Quan s’equivoca, volem que rectifiqui ara.
• Quan es desborda emocionalment volem que aprengui a gestionar el que sent ara.

I en aquest moment, quan l’emoció està on fire, donem sermons i actuem, com si s’hagués de resoldre tot en aquest precís instant. I no.

Per educar, cal connectar primer.

Acompanyar el que succeeix ARA perquè després, sentint-se sostingut, pugui escoltar, comprendre, prestar l’atenció que requereix aprendre alguna cosa nova.

Tot en el moment oportú. Si està en plena rebequeria, no és moment de discursos. Connectem amb la necessitat que ens està intentant expressar i quan la tempesta hagi passat… després parlem del què ha passat.

“Has plorat molt abans eh? T’ho deus haver passat malament … estaves molt enfadat/a … “i deixem silencis observant també el seu llenguatge corporal. Donem temps a processar, ajudem a comprendre i validem el que ha sentit. I després, donem eines, busquem junts noves solucions, i eduquem.

Però aquesta part no serà possible si abans no hem fet el primer. I després passa això: que sembla que els entra per una orella i els surt per l’altra.

No tinguis pressa. Primer acull i després, quan estigueu connectats, després eduques donant temps a comprendre, integrar i processar al teu fill/a. Només així s’aprenen noves formes d’actuar:

Des de la connexió, la calma i la comprensió.

Pràctica, pràctica i més pràctica.

Tant de bo ressoni

Article publicat a Instagram i Facebook el 22 de Novembre de 2020