Sense filtres

11.9.2013

Al cap d’unes setmanes de quedar-me embarassada em vaig adonar que m’havia quedat sense filtres. A poc a poc m’havien anat abandonant… Aquells filtres que fan que allò que passa a la vida arribi a tu de manera calmada, entesa, o menys dolorosa, havien desaparegut, i tot penetrava amb molta més força. Penetrava directament, sense mitges tintes. No hi havia la raó que pogués anar desgranant tot el que passava d’una manera que arribés a l’entranya de forma més reposada, més tranquil.la, més acoixinada.

Al cap de poc de quedar-me embarassada em vaig adonar que tot entrava directament. Zasssssss… Des de l’alegria més absoluta, a l’emoció més bleda, a la tristesa més infinita. No hi havia filtres, no hi havia cuirasses. Res passava pel sedàs de la raó, era com si de sobte hagués desaparegut aquella capa que em “protegia” de tot una mica. I aleshores algú em va dir “ara ets, en aquest sentit, com un bebè o un nen petit”… que tampoc tenen filtres.

Quan són feliços en són de la manera més essencial, més primària, més profunda i sentida. Però quan hi ha tristesa també és enorme. Res passa pel sedàs de la raó, tot es viu amb una intensitat tremenda i moltes coses fan plorar. Si senten un altre bebè que plora, ells s’hi enganxen, perquè empatitzen sense límits amb aquell plor, amb aquell to de tristesa infinita i se’ls encomana. Si senten algú que riu o que els diu coses gracioses, ells connecten amb aquella alegria i se senten contents, i somriuen… Si senten els pares preocupats o enfadats, s’inquieten i s’enganxen, per por que tot trontolli al seu voltant. No hi ha filtre que pugui dir “estan cansats, no passa res, tot està bé”. No, no hi ha filtres i tot penetra, i tot passa cap endins, i tot, al mateix temps, s’expressa també sense filtres.

Al cap d’unes setmanes d’estar embarassada em vaig adonar que tot em feia plorar. Les bones notícies, les dolentes, els comentaris més innocents, una estona estressant,… tot. Allò que en un altre moment no m’alterava, de sobte em travessava totes les capes i m’arribava directe a l’entranya.

“Hem anat al cementiri a deixar flors al meu avi”, em deia algú i jo plorava. “El meu fill avui ha començat a caminar”, em deia un altre, i jo tornava a plorar. La Laia es posava una mica demandant i insistent, i jo no tenia ni aquell temple, ni aquella paciència i al cap de poc ja em queia una llàgrima. Que veia segons què a les notícies, ja tornava a plorar. Que anunciava “estic embarassada” a algú estimat i ens abraçàvem contents i feliços… i un cop més, plora que ploraràs…

Així vaig començar, de nou, la vida sense filtres. No sé si els filtres m’han deixat per no tornar fins ben passat el puerperi, o si aniran tornant poc a poc, qui sap, al llarg d’aquest embaràs per passar a alguna altra etapa. Cada procés de gestació és diferent, cada moment és diferent. Jo no sóc la mateixa que fa cinc anys es va quedar embarassada. El moment no és el mateix ni tampoc la circumstància. Però altre cop estic sense filtres. Plorosa i feliç, deixada anar i enamorada d’aquest fill meu que em torna a reconnectar de nou amb allò sagrat. Enamorada d’aquest nou estat i en el fons, també agraïda perquè tot sovint, els filtres, sobren.