Segona lactància

29.1.2015

Diria que des que ha nascut la Lua us he parlat molt poc de la nostra lactància, i fa uns dies que ja sé per què no m’ha sortit encara escriure’n: perquè ens és tan natural, tan espontani, tan obvi, que sento que està integrat en el nostre dia a dia sense sorpreses ni estridències.

El primer cop que vaig alletar, els 3 anys, 7 mesos i 16 dies que vaig alletar la Laia tot era nou i al.lucinava amb cada presa. Cada mes que passava descobria alguna cosa nova de la nostra lactància i era un aprenentatge continu i apassionant. Amb la Lua estic tornant a tenir una lactància extremadament fàcil i surt tan de dins, tan de l’entranya i de la consciència de la importància que té, que em sento fluir-hi des dels primers dies.

És tan fantàstic això de donar el pit… No me’n cansaria mai de parlar-ne… I no perquè sigui una talibana de la teta, (que no me’n sento), sinó perquè a mi m’ha salvat d’uns parts més aviat nefastos, m’ha ensenyat tantes coses i aquest acte tan senzill i tan carregat d’amor i entrega com és el d’alletar m’ha connectat tant a mi i a les meves filles que crec que mai podré fer prou justícia amb paraules per tornar, a la lactància, el que ella m’ha donat a mi.

Aquell punt d’inexperiència a l’hora de donar el pit a qualsevol lloc i en qualsevol moment, en aquesta segona lactància ha desaparegut i puc dir, amb cert orgull, que em trec la teta i alleto com una ninja en qualsevol de les situacions que us pogueu imaginar! I la gran majoria de vegades ni tan sols és percebut per ningú, de la naturalitat amb què alleto i ella mama. Així, com l’acte tan normal i etern que és.

La lactància, a més, em permet parar. Això que quan tens dues filles és tan difícil perquè quan no has d’anar-ne a buscar una a l’escola, has de fer el dinar, o adormir a la petita, o fer mil-i-una coses… Quan alleto paro i ja que no tinc aquell temps preciós per asseure’m en el meu bonic coixí de meditació com solia fer, mentre alleto, medito. Així de senzill, sense postures zens, sense gran cosa més que estant asseguda al sofà amb la Lua a la meva falda i enganxada a la teta.

Quan ella mama jo respiro i em centro. I aquestes aturades periòdiques per alletar m’ajuden a arribar al final del dia amb més energia.

De la mateixa manera que ella s’omple amb cada presa i descansa, carrega piles, processa tots els estímuls rebuts fins aleshores… jo la imito i faig el mateix. Entro en contacte amb mi, amb mi i amb ella (ja que som indivisibles encara) i m’omplo.

Ens omplim juntes en aquest anar i venir energètic, en aquest anar i venir de llet calentona i dolça que ens fa ser 1.

En gaudeixo, en gaudeixo molt. I a aquestes alçades no miro rellotges a la nit, ni mesos del calendari ni res de res. No m’importa res més que no sigui gaudir-ne. Ni fins quan l’alletaré, ni els despertars a la nit, res. I us ho dic avui, que la nit passada ha mamat més vegades de les que creia possibles…, em reafirmo en què no m’importa perquè sé que un dia passarà, que un dia ja no mamarà i no donaré el pit mai més, perquè passarem a una altra etapa. Per això en gaudeixo i m’omplo, perquè no tinc res més que el moment present, i perquè sé que passa. Que s’acaba. Que se’n va.

I estem en aquella fase en què a la Lua se li posen uns ulls com taronges quan em veu els pits, que ja sap com mamar amb qualsevol postura (a vegades les més insòlites)… estem en aquell moment en què ella comença a tenir el seu diàleg particular amb les “seves” tetes i ja hi té un vincle especial. I aquesta fase és taaaaaaaan maca… que se’m cau la baba.

Un cop més dono gràcies a la vida per haver-me fet dona, per haver-me posat dos pits que un bon dia van créixer per poder alletar, un altre bon dia, les meves filles. Quina sort que he tingut, mare meva!