Segon "round"

Era dissabte. Havia passat tot el matí amb les nenes i a l’hora de dinar es van quedar amb el seu pare i jo me’n vaig anar a la celebració dels 40 anys d’un bon amic. Vaig tornar a les 17:30h i les vaig recollir a casa dels meus pares. Havien estat pletòriques, em van dir. S’ho havien passat molt bé, havien muntat el pessebre… Vaig demanar si la Lua (20 mesos), havia preguntat per mi. “Un moment”, em va dir la Laia “ha dit mama? i el papa li ha explicat que eres a un dinar i ja no ha tornat a preguntar més per tu”.

Vam anar cap a casa i quan vaig voler anar-me a canviar, la Lua em va dir que no. Que no marxés. La vaig agafar a coll i em va acompanyar, però en deixar-la a terra va posar mala cara i a poc a poc es va anar enfadant. Deia que no i parlava amb aquell idioma que per ella és tan intel.ligible però que per nosaltres, sobretot quan fa els seus discursos llargs, és absolutament desconegut. Es va tirar de panxa a terra i picava amb els peus. Estava enfadada però calia esbrinar per què. Al principi vaig pensar que volia alguna cosa que havia vist: “Què vols, la nina?” “NO!” “Volies seguir a coll?” “NO!” i així alguna pregunta més que només obtenia la mateixa resposta “NO!”. Llavors ho vaig veure clar: “Lua, que quan eres a casa dels avis i has dit mama, em volies a mi i volies fer teta i jo no hi era?” Va parar de plorar: “Sí”, amb una veueta dolça, digne transformació de Dr.Jekill i Mr.Hyde. “Ah… m’has trobat a faltar en aquell moment, eh, volies a la mama i la mama no hi era…” i anava dient “mama… sí… mama, Lua…” “Ara sí que hi sóc Lua, sóc aquí i si vols podem anar al llit i fem teta tanta estona com vulguis”. Es va aixecar d’un salt i va dir “Sí!!”.

Aquella presa no va ser tant de llet com de mama. Feia un moment que havia mamat, era una altra cosa. Era omplir aquella estona de buit que se li va produir en el moment o l’estona en què m’hagués volgut present i jo no hi era. Va ser una presa per gaudir del “ara sí que estem juntes i ens n’omplim”.

I aleshores, inevitablement, vaig pensar en quan era la Laia qui es tirava a terra sense saber-me explicar què li passava i en com havia d’anar investigant fins a arribar a l’arrel. Vaig pensar que aleshores em costava més trobar què passava, que em va costar aprendre amb les seves enrabiades. I se’m va omplir el cor de gratitud cap a ella i cap a la vida, que sempre et dóna segones oportunitats per créixer, per aprendre i per poder-ho fer una mica millor. Em vaig adonar que la Lua comença l’etapa de les enrabiades, que ara que les de la Laia s’han acabat, comença una nova aventura amb el resorgiment del JO de la Lua que comportarà, inevitablement, les ganes boges d’autonomia i la frustració, a vegades. Que haurem d’acompanyar-la en la gestió de les emocions i això, inevitablement, ens obligarà a gestionar més i millor les nostres.

Curiosament, lluny del que hauria imaginat fa un temps, no em va caure el món a sobre a l’estil “oh, no, ja hi tornem a ser!”, al contrari, vaig pensar “que bé, una nova oportunitat de fer-ho millor i poder-la acompanyar en el seu desenvolupament com a persona”. I tot això és gràcies, en bona part, a la seva germana gran, que ens va fer obrir els ulls ensenyant-nos on patinàvem, on no estàvem encertats, què ens calia aprendre, millorar… Una Laia que amb les seves ultra-mega-enrabiades ens va obligar a posar-nos les piles. Gràcies a ella i a tot el viscut, ara em sento a punt per acompanyar la Lua i alhora, escriure, fer vídeos i parlar davant de mares i pares sobre aquesta etapa tan difícil a vegades i tan apassionant com és els mal anomenats “terribles 2 anys”.

O sigui que em cordo el cinturó perquè sé que vindran moltes corbes però és que és gràcies a les corbes que s’aprèn a conduir! 😉