Saturada

9.5.2012

Són les 23:58 i estic saturada, em sento absolutament saturada. Avui probablement no seré ni objectiva, ni serena, ni centrada en aquest post. Perquè em sento esgotada, saturada, agobiada i si no he anat a dormir encara és perquè ara que tothom ho fa, jo necessitava respirar. I per mi, respirar és també escriure.

Això de la teta, de la lactància materna, del pit a demanda, no sempre és la bomba. En aquest mateix blog heu llegit tot el que em fa sentir; tot el que gaudeixo i he gaudit fins ara, però diria que cap dia he explicat el que també passa, a vegades; la cara B, la que no expliques a gairebé ningú perquè potser no ho entendrien i no vols que et diguin “és que això del pit és un esclavatge” perquè no ho és, perquè no és d’això del que parlo. I perquè saps que en el fons, tampoc té a veure amb la teta sinó amb la demanda i amb l’esgotament.

Fa un parell de dies que estic mig malalta. I dic mig perquè quan tens un fill gairebé no pots acabar-ne d’estar del tot i ficar-te al llit 24 hores desapareixent del món per tal de recuperar-te. Quan tens un fill fas vida normal acompanyada del mal de coll, de la tos i dels mocs. Demanes ajuda, però per alguns moments puntuals i continues treballant, i posant rentadores, i anant a comprar, i intentant jugar amb la teva criatura sense que noti gaire que la mare el que necessitaria és estirar-se al sofà i agafar forces. Però què passa? Que ells ho noten. Que sí, que aquesta criatura que intentes que no noti res ho nota tot, i al final, que tu te n’adones, li has d’acabar explicant que no et trobes bé, que estàs malalta i que necessites reposar. Al principi li encanta perquè agafa el seu maletí de metge i comença a fer veure que et visita, i que et posa el termòmetre i et cura. Però al cap d’una estona, quan ja s’ha cansat de passar-te consulta, vol que estiguis ja, ara, i ràpid, al 100 per cent. I tu no n’estàs.

Els seus mecanismes d’alerta s’activen i el que està preparada per fer per naturalesa ho fa a la perfecció: “si noto que la mama s’allunya de mi, jo la busco més encara perquè veient-la així de distant i malalta em sento insegura”. I què fa? Doncs reclama més atenció, està més demandant de mama i també, evidentment, de teta. I tu, que et trobes feta un nyap i quan puges les escales et falta l’aire, necessitaries que avui no et demanés cap presa i intentes esquivar-les. Perquè quan et sents sense forces, notar que et xuclen, et deixa més dèbil encara. Però no és la llet, ni la teva filla, ni la lactància a demanda; ets tu, que estàs esgotada i sents que tanta demanda, estant malalta, no ets capaç de suportar-la.

I ara, que ella ja és prou gran per dialogar i entendre moltes coses, entren en joc els pactes. “Vull teta” m’ha dit aquesta nit per enèsima vegada. “ja te n’he donat al sofà. Ara per anar a dormir pots escollir conte, o cançó, o massatge a l’esquena, o totes tres coses… Però teta no, que estic malalta i no em trobo bé”. Aleshores ella, que també està farta de què la mare no estigui al 100%, ella, que nota que fa dos dies que no estic present, que tinc mil coses al cap que hauria de fer i com que no em trobo bé per fer-les vaig ajornant, que nota que en comptes de tenir ganes de jugar només tinc ganes d’estirar-me al sofà i intentar descansar una miqueta, em fa saber que el meu estat no li agrada: “vull teta!!!” (que traduït seria un: “quina merda, fa dos dies que et noto que no estàs per mi i no m’agrada. Em fa patir veure’t malalta i estic farta de no veure’t contenta com sempre!”) i plora i crida uns 10 minuts que se’m fan eterns i insuportables. Perquè avui no puc aguantar ja ni més demandes ni més queixes. Només vull rentar-me les dents i anar a dormir. I reposar, finalment, que prou falta em fa. Però no… amb el plor s’excita perquè s’enfada i es desvetlla encara més. I el que hauríem resolt amb cinc minuts de teta ho acabem trampejant amb mitja hora més de conte, massatge a l’esquena, mimos i molta, molta paciència.

I quan tothom ha caigut rendit al son jo estava tan nerviosa, agobiada i saturada que m’he hagut d’aixecar a escriure. Perquè avui m’ha faltat l’aire.