Saps respirar bé?

26.5.2012

Al principi havia escrit “Saps respirar?” però clar, tothom en sap perquè sinó, no seríem aquí, però la qüestió és si ho fem bé o no. Quan va néixer la nostra filla feia una calor que tombava d’esquena. Es va passar un mes sencer només amb bolquer i jo feia allò que fan la majoria de mares i pares en plena fase d’enamorament: mirar-la. Quan s’adormia a sobre meu o ho feia damunt del pit del seu pare l’observava i em fascinava com respirava: era una respiració pràcticament només abdominal. El seu ventre pujava i baixava, pujava i baixava. Inflava la panxa de tal manera que em vaig preguntar en quin moment jo vaig deixar de respirar així.

Fa uns anys, de tant en tant tenia ansietat. Era sempre en pics de feina o en èpoques de molts nervis perquè obríem un negoci i estàvem cagats de por. Normalment no em durava més d’uns dos o tres dies però em costava respirar normalment. Respirava més ràpid i no podia acabar d’omplir els pulmons, com si la respiració em quedés tallada a mig camí. Jo ja sabia que era de nervis i el que feia era prendre’n consciència i intentar retornar a la calma, però a vegades em costava. Hi va haver moments que realment em molestava moltíssim no poder acabar de respirar bé i allò em va ajudar a entendre com n’era d’important això que fem sense ni adonar-nos-en.

Vaig començar a aprofundir en tot això de la respiració i al cap d’un temps va arribar la Laia, un bebè que ho feia extraordinàriament bé sense que ningú li expliqués com. Un dia em vaig prometre que li transmetria ja des de petita, com n’era d’important respirar i fer-ho bé i com, el control de la respiració ens podia ajudar en determinats moments. Fa un temps vaig començar a parlar-li del verb “respirar”, li vaig dir què era i ara ja sap què vol dir i què implica. Quan està molt esverada i és hora d’anar a dormir li dic que es fixi com respira i em diu “ràpid” i li explico que per poder conciliar el son hem d’anar baixant el ritme de la respiració, perquè sinó, és molt difícil que la son vingui… Quan està molt enfadada i plora plena de ràbia callo i espero que li passi… Després, intento que recuperi el ritme normal perquè puguem parlar de tot el que ha passat… El més curiós del cas no és el que li dic jo, sinó que veig que li va bé; pensa un moment i intenta respirar més a poc a poc, com si ja s’hagués adonat que alentir la respiració li va bé i la calma.

Òbviament, no estem tot el dia ni cada dia parlant d’això. Només faltaria! M’engegaria a rodar a la mínima i no vull que això es converteixi en un tema “pesat”. Per això només ho fem de tant en tant, suficientment espaiat perquè li agradi quan juguem a respirar més a poc a poc… Li explico que sempre que ha tingut febre me n’he adonat per com respirava i just després l’he tocada i l’he notat calenta. Recordo quan tenia 2 mesos i es va posar a 40 per culpa d’una infecció d’orina: respirava tan ràpid que em va despertar, i només per com respirava vaig saber que no estava bé. I a vegades, quan jo tinc insomni i em costa dormir perquè no sóc capaç de fer això que ella sap fer tan bé, em dedico a sentir-la respirar: a escoltar com inspira i com espira al meu costat… més d’un dia m’he adormit amb aquest so preciós a les orelles…

I tu, has tingut dificultats per respirar? Saps respirar bé?