Sagrat

Avui he estat amb dones embarassades i les seves parelles. Al món hi ha moltes coses sagrades però potser una de les primeres que em ve al cap és una dona que està gestant una criatura. Però com que n’hi ha tantes i és tan natural que les dones tinguem fills i ens creixi la panxa, i estiguem 9 mesos en estat, aquesta “cosa” tan sagrada es converteix en la cosa més “normal” del món. Per mi no és normal, és extraordinari. Pensar que dins d’aquelles panxes hi ha un bebè que em sent, que es mou, que es xuma el dit, que m’escolta quan parlo amb la seva mare, que és feliç quan la seva mare n’és, que es vincula amb el pare quan aquest li diu coses i li posa la mà a sobre… això és extraordinari.

I em sorprèn, a vegades, i em costa veure com és possible que acompanyem tan poc aquestes dones, que hi sentim tot sovint poca empatia, que no les venerem prou, respectant el seu estat, el seu temps i el seu “espai”.

Quan jo estava embarassada vaig tenir bastant mal d’esquena; el meu problema crònic es va convertir en alguna cosa més quan la panxa va començar a pesar. Em vaig sentir culpable quan el metge em va donar la baixa (als 7 mesos d’embaràs) entenent que no estava en condicions de baixar cada dia a Barcelona (en cotxe i en tren) a treballar. Ben aviat vaig saber que és un sentiment molt comú entre les dones. Ens sap greu que a la feina pensin que ens arrepengem, que creguin que no volem treballar i que fem servir l’embaràs d’excusa. Alhora pensem, “i si m’arraconen?”. Perquè en el fons, com que hem lluitat per la igualtat i creiem fermament que l’embaràs NO és una malaltia, volem demostrar a no sé qui, que podem aguantar fins al final. Com si del que es tractés fos d’això, d’”aguantar”.

Però és que NO som iguals. Un home no pot gestar un fill dins la panxa, no pot donar a llum. I aturar-nos quan sentim que és el moment, no vol dir ser fràgils, o fleumes, o poc modernes i treballadores. Necessitem parar nosaltres com també el nadó que duem a dins necessita que nosaltres parem. Parem per escoltar-lo, per vincular-nos-hi.

Per no sentir dolor d’esquena o del que sigui (o millor dit, per no sentir-ne tant), per no patir estrés, per no anar amunt i avall com un ventilador com si tinguéssim 25 anys i cap fill a la panxa. El tenim, hi és, i està creixent dins nostre. Són només 9 mesos de gestació, i en la majoria de casos, és molt poc temps de baixa abans de parir-lo i retrobar-nos en l’abraçada primera.

No creieu que val la pena? No creieu que ens ho mereixem? No creieu que s’ho mereixen, els nostres bebès? Un temps per poder anar més a poc a poc, per dormir al matí si és que a la nit hem tingut insomni, un temps per parar i escoltar. Un temps per poder fer el niu sense presses. Un temps per gaudir d’estar encara sense un nen o nena voltant per casa. Per sentir-nos encara “soles” però estant sempre acompanyades. Mai més tornarem a estar embarassades d’aquest fill. Potser mai més tornarem a estar embarassades. No creieu que és malgastar un temps preciós amb un sentiment de culpa que no va enlloc, que no ens aporta res de bo i que, a més, no té cap sentit? Culpa de què? De permetre’ns gestar en pau?

Si ets una dona, si m’estàs llegint, si estàs embarassada: vull dir-te i transmetre’t profundament que gestar el teu fill és un acte sagrat que ningú pot fer per tu. Que el que estàs fent és la cosa més important que, segurament, hauràs fet mai a la vida. Vull que sàpigues que li dono tot el valor però que això no serveix de res si tu mateixa no li’n dónes. Dóna valor al que està passant dins teu. Dóna’t valor a tu i al bebè que duus al ventre. Tens dret a viure l’embaràs com sentis i vulguis. Tornaràs a treballar més aviat del que et penses i potser, voldries. Ningú és imprescindible i tu tampoc. Però això que estàs fent, això que fas sense ni adonar-te’n, sí que és imprescindible que ho facis tu, de la millor manera, amb la millor presència, contacte i vincle que siguis capaç de donar.

Ets mereixedora d’aquest embaràs, d’aquest temps i d’aquest bebè. I el teu bebè és mereixedor d’aquest embaràs, d’aquest temps i de tu, que ja ets la seva MARE.