Rosa o blau?

14.9.2012

A mi el color rosa no m’havia agradat mai, ni tan sols de petita. Jo no era de jugar a nines, ni de dur vestidets. Tenia la meva “particular” manera de vestir i no era mai amb el color rosa: feia servir més taronges, vermells, blaus elèctrics i verds estridents… No recordo tenir apreci per cap ninot de peluix i molt menys per alguna nina. Només recordo haver jugat (una mica) amb una Barriguitas que em van regalar, però diguem que aquí s’acaba la meva història amb aquest tipus de joguines.

I un dia vaig tenir una nena. Una nena apassionada pel rosa, pel fúcsia, per les coses que brillen, pel xarol. Sí, sí, el xarol. El primer cop que vaig entrar amb ella dins una sabateria perquè ja començava més o menys a aguantar-se dreta i necessitava unes sabates, la senyora ens en va treure tres parells. Unes eres blanques, ho recordo perfectament, les altres de color blau marí i unes de roses amb puntets brillants tipus or i francament horteres, o almenys això va ser el que vaig pensar quan les va treure de la capsa. Vaig dir: “d’acord, doncs les blaves” i quan la Laia va veure que la senyora s’enduia les roses va començar a plorar com una posseïda i no va parar fins que les va tornar a treure. Va sortir de la botiga amb les sabates horteres als peus i amb un somriure d’orella a orella.

Des d’aleshores he entès que a la meva filla li agrada el rosa. Bé, li agrada no, li encanta. I tot el que brilli i sembli or. Que li agraden els collarets de perles, i els braçalets (també de peu) i les faldilles, i els peluixos i sobretot, sobretot… que li agraden les nines. I jo us asseguro que no he provocat en absolut que li agradessin totes aquestes coses. Tenim o millor dit, teníem, gustos molt diferents… perquè a mesura que ella ha anat entrant el rosa a casa, a mi és un color que m’ha començat a agradar i cada dia tinc més peces de roba d’aquest color. Sí, no sé per què, no sé què m’ha fet passar de l’aversió més absoluta a aquesta certa estimació que ara li tinc. Potser és perquè em recorda a ella i això m’agrada.

I és curiós (o no) però aquestes vacances hem anat uns dies amb uns amics i el seu fill. Doncs bé, podríem dir que la Laia és nena nena i que ell és un nen nen. Jugava amb cotxes, amb espases, amb arcs i fletxes, amb matar monstres… I la Laia se’l mirava com si res d’allò anés amb ella… I jo els observava a estones veient com de diferent n’era la seva energia en quant al joc i les dificultats que tenien per trobar alguna cosa que els apassionés a tots dos de la mateixa manera. I els costava: perquè una volia anar a la perruqueria i fer-se la manicura i l’altre volia matar el drac i ser Sant Jordi. Després d’alguna disputa fruit de l’avorriment que provocava en cadascun el joc de l’altre, van trobar la manera: ella era la princesa i ell el príncep dalt del cavall. Ella li deia per on venien els tigres i ell els matava… (sí, tigres!)

No puc evitar trobar curiós que precisament a mi, que no he estat mai de roses ni de princeses, m’hagi arribat una filla a qui tot això li apassiona: les fades, la Hello Kitty i les coses més femenines que us pugueu imaginar. I malgrat que durant un temps em va xocar aquesta passió seva, he de confessar que ara, m’agrada. M’agrada que hagi portat tanta, tanta, tanta energia femenina a casa nostra. Qui sap… potser és que ja havia arribat l’hora de què jo em reconciliés, d’una vegada, amb el color rosa.