Rodó

Acabo de posar la Laia a dormir. Ha estat fàcil i és d’hora. Fantàstic, podrem estar junts una estona, a soles, que no és gaire habitual quan tens un fill petit. Estic tranquil·la, serena i en pau. El dia ha estat fantàstic. Quan la Laia s’ha llevat, ha volgut fer mandres al llit i això vol dir estirar-se, anar-se despertant a poc a poc, tapar-se els ulls quan pujo les persianes, fer una mica de teta encara amb lleganyes als ulls, abraçar-nos, fer-nos pessigolles i riure una estona, abans de canviar el bolquer i vestir, que això ja no ho troba tan divertit. Hem passat el matí de sol plenes d’energia, passejant i fent aquelles coses que s’han de fer. Al migdia hem estat els tres junts; dinant a taula, xerrant, recollint coses de terra perquè “sola, sola!”, vol menjar ara. Llavors ha vingut aquella passió de son que no ha fet cap distinció per qüestió d’edat i abans de dormir malament al sofà hem decidit pujar tots tres al llit gran i fer una migdiada d’aquelles que es posen tan bé. Hem dormit, agafats, els tres.

Quan tinc un d’aquests dies tinc la sensació que no podria ser més feliç. Estic tan pletòrica i enamorada de la vida que reconec que puc arribar a fer ràbia, si aquell que em veu no té un dia tan bo com el meu. Són dies que compensen els difícils, els feixucs i costaruts. Dies que esborren del mapa qualsevol dificultat i fan que et plantegis tenir dos, tres o quatre fills! (Per sort, llavors arriben els “dies complicats” i torno a posar una mica de seny en les meves fantasies d’ampliar la família! :))

I ella ho nota. Nota que estic en consonància amb la vida, que visc el present i m’hi adapto, que estic tranquil·la i en pau, i que no hi ha res que em pugui allunyar de la meva essència i per tant, de la seva. Són dies que som UNA, i ella ho nota. Nota la meva disponibilitat sense judicis, nota l’absència de por o d’angoixa, i gaudeix d’una mare plena. Ella ho nota i entrem en sintonia. Ell ho nota, nota que estem així totes dues, i entra en sintonia amb nosaltres. Aleshores som UN tots tres, la nostra família, i tot és fàcil. Quan entrem en contacte amb l’ara i l’aquí, quan no ens resistim, quan acceptem i deixem de lluitar per coses que no hi entenen de batalles, aleshores som UN i tot és fàcil.

En dies així no em canso. En dies així trobo la clau de tot plegat i intento mantenir-la amb mi, per no perdre-la i fer que demà torni a ser un dia rodó com aquest. Busco el clauer, l’hi fico però m’adono que d’allà on penja és més prim i que, en qualsevol moment, es podria escolar i podria perdre-la. Me la fico a la butxaca i em dic que no, que la tinc amb mi, que ho veig clar, que tinc la clau i que ja em pertany per sempre.

Me’n vaig a dormir després d’un dia serena i en pau. Continuem sent UN tots tres i continua tot sent fàcil i preciós. Em toco la part alta de la cuixa i encara hi tinc la clau i m’adormo tranquil·la pensant que ja ho tinc, que no la tornaré a perdre perquè l’he enganxada molt bé. Amb una mica de sort, demà encara hi serà, i l’altre… Però un matí, abans que la Laia es desperti, em toco allà on era i veig que aquell trosset prim que l’agafava al clauer es deu haver trencat. Busco entre els llençols i no la trobo, no trobo la clau. M’estiro, desil·lusionada perquè em pensava que ja l’havia trobat per sempre, i aleshores noto que estic cansada.

Tanco els ulls i em connecto, amb totes les meves forces, als racons més amagats del meu ésser i aleshores la veig, allà, petita i menuda, aquella clau que m’havia promès no tornar a perdre. I en aquell moment m’adono que estic dins d’una roda i que a la vida, hi ha dies de tot. Llavors dono gràcies per haver tingut dies tan bons, que de fet, per sort són la majoria. I respiro fons i agafo aire amb tota la intenció per submergir-me en el dia que comença, per si de cas, no és dels rodons i per si de cas, quan torni a tancar els ulls, ja no trobo la clau per enlloc.