Revolució

23.5.2011

Aquests dies em confesso enganxada a Twitter. Em confesso enganxada a les notícies, als diaris i als comentaris de família i amics. Recullo les impressions a la xarxa i fora del món virtual i arribo a una conclusió: aquesta “revolució” toca en algun lloc molt profund de l’ànima de moltíssimes persones. Per això n’hi ha que estan visceralment emocionades i engrescades amb el projecte, d’altres que se’n riuen i asseguren que són gent amb poca feina (mai millor dit!) i massa temps, i fins i tot d’altres que senten por. Conec gent d’aquests tres grups i els entenc a tots tres, malgrat que em declaro pertanyent al primer.

Quan molta gent fa una mateixa cosa per exemple cridar el mateix càntic i animar al mateix equip de futbol, inevitablement si ets al camp, t’emociones. Se’t posen els pèls de punta tan si ets d’aquell equip com si només passaves per allà. Quan algun cop he anat a un concert multitudinari, entrar al recinte i veure tanta gent allà per veure el mateix artista, també em fa posar els pèls de punta. Quan fa molts anys es cremava mig Catalunya i jo, com a periodista n’informava i veia com dos, tres, quatre, cinc pobles, s’ajudaven, s’organitzaven, i no dormien per lluitar contra el foc les 24hores, també m’emocionava. I ara, que veig a milers de persones en diferents ciutats amb el mateix objectiu em passa exactament el mateix amb un afegit; aquesta vegada és per alguna cosa molt més global, amb més conseqüències, amb més repercussió i per tant… molt més difícil. M’emociono perquè amb tot el que ha passat els últims anys (i més enllà), semblava que no arribava mai l’hora de fer un cop de puny a la taula.

Sóc filla d’uns pares lluitadors i actius durant la transició. Un dia, a casa meva, tots dos comentaven (no fa gaire) que per molt menys, ells i milers de joves, a la seva època sortien al carrer a cridar tot i sabent que podien rebre molt més que no pas ara (garrotades i presó). Suposo que també per això em toca, perquè en algun racó del meu cos recordo què feien quan jo era tan petita. I em toca. I malgrat saber que serà difícil mantenir el debat, la discussió, el diàleg, les propostes, perquè vagin a algun lloc més sòlid i més real que a una plaça, hi diposito la meva esperança. A aquest treball en equip, a aquest tribu gran i àmplia que s’està formant (difícil de consolidar, cert, però tribu, malgrat tot). A aquests somnis, a aquestes propostes (moltes de platòniques, però d’altres de concretes i qui sap si viables).

Em toca a mi i toca a molta gent; tant si secunden les mobilitzacions com si no. Tant si els recorda a un temps passat que els va fer por, com si el que temen són massa canvis. Tant si surten i dormen en sacs de dormir, com si els fa ràbia admetre que ells ja no tenen somnis. Tant si decideixen no parar-hi atenció i ignorar-ho, com si prefereixen dir que això no va enlloc, que és millor ni tan sols parlar-ne.

Ens toca perquè tots tenim un “background”, una història, una família, una tendència, unes costums. Perquè tots jutgem depenent de com ens hagin jutjat, perquè tots somiem si és que ens han deixat somiar, perquè tots debatem si és que ens han deixat debatre, perquè tots ens il·lusionem si és que no ens han tirat per terra cada il·lusió nostra. Perquè l’alegria s’encomana i la tristesa també. Perquè l’apatia s’encomana i les ganes d’anar endavant també. Per tot això, encara que no vulguem, en algun racó de nosaltres mateixos, el que està passant a fora ens remou.

No sé cap a on anirà tot plegat. No crec que ningú ho sàpiga. El que tinc clar és que hi ha un canvi, alguna cosa es mou, i sobretot, que hi ha una presa de consciència; potser d’uns quants, potser de molts, potser de quatre. És igual. Sempre és fantàstic que arribi la consciència. On sigui, a qui sigui i per mitjà del que sigui. Si finalment no passa res més i tot queda en això, ja haurà valgut la pena. Roma no es va conquerir en un sol dia.