Repeticions

13.4.2012

Si una cosa em meravella dels nens petits és la quantitat de repeticions que poden fer d’una mateixa cosa. És a dir; el nombre de vegades que poden arribar a fer el mateix moviment fins a aprendre’l (per exemple intentar girar-se quan són bebès), la quantitat de vegades que poden voler escoltar el mateix conte, el nombre de vegades que volen sentir la mateixa cançó (tantes que et sembla impossible) o el nombre absolutament descomunal que poden arribar a mirar el MATEIX capítol del Pocoyó, el Caillou o Les Tres Bessones.

Sens dubte, si els adults tinguéssim la seva valuosa constància, estic convençuda que les coses ens anirien infinitament millor com a país! 🙂 Dit això: quan la Laia era més petita, recordo que li agradava moltíssim un capítol del Pocoyó en què es resistia a anar a dormir (una cosa que encara ara li passa a ella). S’hi sentia identificada, li agradava veure com aquell ninotet se sentia igual, i veure com el seu amic Pato, mort de son, li deia que era hora d’anar a dormir (com li diem nosaltres, els seus pares, a ella). Sempre volia veure el mateix capítol, sempre. El va veure milions de vegades i un cop el va tenir entès, integrat i gaudit, ja mai més. En va devorar un altre. El mateix li passa amb les cançons; la famosa “Ai se eu te pego” de Michel Telo potser l’ha escoltat centenars de vegades i un cop l’ha integrat, hem passat a una altra: “Corren”, de Gossos. Li xifla: l’escolta i l’escolta i l’escolta… i encara no se’n cansa! La canta, la balla un dia i un altre, i l’endemà, i el de més enllà… Repeticions, repeticions, repeticions… per anar entenent, prenent nota, aprenent, integrant, fins que finalment, està assimilat i es pot passar a una altra cosa. Per continuar aprenent cada dia una miqueta més.

El problema és quan tu, com a adult, estàs fart de veure mil tres-centes vegades el mateix capítol d’uns dibuixos o d’explicar per enèsima vegada el mateix conte. I comences: “No vols que t’expliqui aquest?” “NO” “I aquest altre? És molt maco!” “NO!!!”, fins que al final assumeixes el que ja sabies: que vol que li expliquis aquell, aquell i punt. Com quan un dels meus germans tenia uns 4 anys i estava fascinat per l’enfonsament del Titanic. Havia sortit en vídeo la pel·lícula de James Cameron i li encantava la part en què el vaixell es comença a torçar i tot va cap avall, músics de l’orquestra inclosos! Només volia veure aquella part: es quedava al·lucinant veient com el gran Titanic s’anava inclinant fins que es posava absolutament vertical i finalment, s’enfonsava. Però clar, vivíem junts i jo estava farta de veure l’enfonsament del Titanic… crec que alguna vegada fins i tot hi vaig somiar! I jo, que en aquell moment tots els temes de maternitat, criança i nens diguem que no m’importaven massa… no era capaç d’entendre per què? Per què el meu germà es “torturava” i ens torturava amb aquella escena maleïda? I li deia: “Per favor, vols fer el favor de veure una altra cosa?” i ell que no. I ara… que sóc mare, que tinc una filla que fa el mateix, que veig molts nens cada dia que necessiten milers de repeticions per anar creixent… ara entenc per què ho feia. I aquí, públicament, li demano disculpes. 🙂

Però ja us dic ara que el que no penso fer és anar a veure Titanic ara que ha sortit en 3D. Crec que un altre enfonsament, veure altre cop els músics tocant mentre estan a punt de patinar coberta avall… no ho suportaria! Jo també ja el tinc prou integrat i assimilat, o sigui que “a otra cosa mariposa!” 🙂