Relleus

11.6.2013

Un dia em vaig trobar a una amiga que feia temps que no veia. Mentre parlàvem, em vaig fixar que a la mà hi tenia alguna paraula escrita. M’explicava que anaven de bòlit amb la feina, els dos nens i que tenia la sensació de no arribar a res. Quan li vaig preguntar què portava escrit a la mà, se la va mirar (ja no hi pensava) i es va posar a riure. “Endevina-ho”, em va dir i ho vaig tenir claríssim: “T’has anotat alguna cosa que has de recordar explicar-li al teu marit” i ens vam posar a riure les dues perquè sí, era exactament això.

Feia només uns dies jo mateixa havia escrit en un paperot que havia trobat per casa una llista amb tres paraules. Eren, de fet, tres temes, tres coses que no podia oblidar un dia més de dir-li al meu company. Els que no teniu fills potser us penseu que exagero, o que començo a tenir molt mala memòria i us asseguro que no és cap de les dues coses. És, ni més ni menys, que el dia a dia se’ns menja i que a vegades, amb la teva parella més que veure’t, fas relleus. Un arriba i l’altre marxa o a l’inrevés. El temps just per fer-te un petó als llavis amb un somriure i donar l’última instrucció: “Ah, no ha volgut berenar”, o “Ai, pensa a treure allò del congelador” o “recorda que avui arribaré més tard”, i coses per l’estil.

Hi ha dies, hi ha setmanes, que (i segur que més d’un i més de dos estareu d’acord amb mi), pares i mares ens veiem tan poc o tenim tan poques ocasions de xerrar amb calma sense un nen al costat que vol cas, que quan millor parlem és per telèfon. Sí! Aprofitem moments que esgarrapem per trucar a la nostra parella i explicar-li tot de coses que hem pensat, que han passat, o que no podem oblidar d’explicar-li: “Ostres, això que ha passat al matí no pot tornar a passar… Hem de mirar de no anar amb tantes presses, perquè sinó es creua i encara és pitjor” “Sí… és que fa dies que està no sé com i em poso nerviosa…” i converses d’aquest tipus, i d’altres amb tot tipus de temes i d’ítems per tractar (no només sobre els fills), però parlats amb calma, amb el temps que requereixen i… per telèfon!

Fa una mica de riure… o de pena. No ho sé. Però és així. Hi ha una etapa de la criança dels fills que sembla que no hi ha prou temps per parlar de les coses tranquil.lament. Perquè en el fons… no, no hi és. O costa molt de trobar.

Recordo un dia que em vaig atipar moltíssim de no tenir temps per xerrar tranquil.lament nosaltres dos sobre les “nostres” coses, o sobre la Laia (però sense ella), o de la vida, o de com estàvem i què sentíem. Recordo aquella nit: estàvem rebentats, morts de son, cansats… vam començar a sopar i vam començar a xerrar i vaig pensar “no vull que s’acabi aquesta conversa”. Era aquella època en què el teu fill es va despertant si no ets a prop seu o no li dónes el pit, i vaig decidir que acceptava els viatges fins a l’habitació que fessin falta, però que jo volia continuar parlant i compartint amb el pare de la criatura. Vam treure alguna cosa per picar, vam servir-nos una copeta de vi (jo molt poc que alletava encara), i vam seure al sofà. Aquella nit vam xerrar fins a les 4 de la matinada. L’endemà ens havíem de llevar d’hora però ens era igual: teníem tants temes endarrerits!… vam parlar de tot, sense presses, amb el temps que requeria cada tema, fins que diria que no ens vam deixar res per tractar. Vam parlar com quan… parlàvem sense interrupcions! 😉 I vam decidir que si no trobàvem el temps per fer-ho, el provocaríem nosaltres encara que això volgués dir dormir menys i anar una mica més cansats l’endemà.

I va valdre la pena. Perquè ens vam poder retrobar, com quan a vegades una trucada de la que us parlava abans s’allarga tres quarts d’hora. Sí, és per telèfon, però també és necessària… De fet, l’important és comunicar-nos i, encara que sigui per telèfon, deixar de fer relleus i passar-nos els “partes”. Comunicar-nos, retrobar-nos en un espai que a vegades és difícil de trobar però que és necessari. Perquè estem compartint, segurament, el més important de la nostra vida: criar el nostre fill, i fer-ho requereix també que poguem parar (a estones) i compartir l’experiència, debatre, trobar punts d’acord, intentar anar a la una, fer pinya… i continuar construint amb amor.

O sigui que si alguna vegada veieu una mare amb alguna paraula anotada a la mà amb bolígraf, no penseu que és una deixada, sinó que en aquell moment o s’anotava allò de seguida, o segurament seria una altra cosa que oblidaria comentar-li a la seva parella! 😉