Reflexions post #17NBCN

20.11.2012

Dissabte vaig anar a dormir a les 5h de la matinada. Us prometo que no sabria dir-vos quant temps feia que no anava a dormir tan tard, i no em refereixo a les cites nocturnes de quan la teva filla està malalta i entre la febre, la medicació i no sé quantes coses més no acluques un ull fins a les 5h. No, no… vull dir que no recordo quan va ser l’última vegada que per motius “socials i festius” vaig anar a dormir tan tard.

Perquè si alguna cosa va tenir aquest dissabte és que va ser social i festiu. Social de carn i ossos, de tocar-nos amb altres persones, de parlar de viva veu i també social de xarxes: de xarxes socials, perquè gairebé cada cosa que fèiem en aquella reunió de bloguers era twitejat o facebookejat. I no exagero.

Vaig arribar a la trobada després d’aparcar en un soterrani on em van clavar el que no està escrit per deixar el cotxe. Anava amb texans ajustats, bótes, camisa blanca i abric. Arreglá pero informá, que van dir algunes. Vaig entrar amb @mama2punto0 i la seva família, perquè la trobada de dissabte era, també, familiar, com no podia ser d’una altra manera. “Míriam Tirado” “Ja ho sé”, em va dir la noia que donava les acreditacions. “Sóc la Núria, de La Invasió Twin” i un segon després, crits i abraçades! Per fi començava a posar cara i veu a les companyes amb qui durant aquests gairebé 2 anys he estat debatent, xerrant, llegint i sent llegida… amb qui, d’alguna forma, hem anat construint aquest nou espai que ara s’anomena la “blogosfera maternal”.

En aquest #17N passaven coses tan curioses i estranyes a la vegada com que mentre escoltàvem una ponència i l’anàvem twitejant per les que no havien pogut venir, de sobte pregunto a la xarxa “@unabatmami On ets?” i rebo un missatge de seguida que diu “@miriamtirado al teu costat”! 🙂 Vam haver d’esperar que s’acabés la xerrada per posar-nos a riure i saludar-nos com Déu mana! Perquè durant tota la tarda van passar coses d’aquestes: “Jo sóc tal. Tu qui ets?” i acte seguit “oh… que bé!!!” o “De Barcelona??? Jo et feia de Madrid!!!”, i així van anar passant les hores, entre ponències i desxifrades de pseudònims, blogs i històries personals…

A les 21h ens van dir que teníem una hora d’esbarjo abans de sopar, així que unes quantes vam anar a prendre algo amb, atenció, l’únic home-pare bloguer que hi havia! Així d’afortunades som! 🙂 Total, que de sobte et trobes amb @pegatinasdeFam @salirenfamilia @mama2punto0 @Ypapatambien @apujabet @siendomadres parlant el mateix idioma. Debatent sobre posts, comentaris, mails que ens envien les marques buscant adeptes, identitat a la xarxa,… I sobretot… hi ha aquell moment fantàstic en què et coneixes: “quants fills tens?” “Jo 2, un nen de 6 i una de 4” “Jo dues parelles de bessons” i tothom emmudeix! Aquell moment fantàstic en què vas posant història, família, poble, nom, edat, a aquella icona amb pseudònim amb qui parles tot sovint a la xarxa. Amb qui debats sobre criança… i de sobte, et desvirtualitzes. I passes d’allò intangible a allò real. I comences a fer nous llaços i a vincular-te d’una altra manera.

D’això va servir el #17NBCN: per vincular-nos d’una altra forma. Per riure i fer-ho amb so i no amb símbols de teclat d’ordinador. Per abraçar-nos de debò sense haver d’escriure “una abraçada”. Per segregar oxcitocina totes juntes, perquè en aquell sopar de prop de 70 persones, la majoria dones, es van segregar tantes hormones de la felicitat i del benestar, que només per això ja va valdre la pena!

Podria dir que tot va ser perfecte: les xerrades, el sopar, el menjar, l’organització… però sobretot, la companyia. La sensació que això que fem tantes, invertint tantes hores, i que sembla que sigui perquè ens sobra el temps, és important. Perquè n’és, això ho he tingut clar des del principi. Perquè compartir, ajudar-se, donar la mà, desfogar-se, o riure de la situació que estàs vivint en cada moment és bo. Bo i necessari. Perquè fer tribu, que és el que vam fer dissabte ÉS necessari. Però sobretot, no oblidem que el motor de tot plegat són els nostres fills. L’amor que sentim per ells i que ens empeny a parlar-ne, a compartir, a sentir amb d’altres que també tenen el mateix motor i que es pregunten, i es qüestionen… Perquè volem ser, en el fons, cada dia una mica millors mares i pares.

Vaig tornar a casa baldada, contenta, amb un premi xulíssim que em va tocar per passar tot un dia fora amb la família i sobretot, amb una cosa al cap: quan serà la pròxima edició? O sigui que @arare recupera’t, gaudeix de l’èxit i quan tornis a tenir forces… a l’ataque! 🙂

PD: Impossible esmentar a totes les persones que vaig conèixer dissabte. Lamento no haver pogut parlar amb algunes que sé que hi van ser però a qui no vaig veure. I em quedo amb les ganes de continuar desvirtualitzant i creant més tribu. Gràcies a tots els que ho van fer possible. Ha estat un autèntic plaer!