Ràbia “no t’enfadis”

La ràbia no agrada. Ni a qui la sent ni a qui la veu en l’altre / a.

Així que es nega: “no t’enfadis, no n’hi ha per tant, no et posis així, ja n’hi ha prou, que parells ja, o et calmes o …”, com si un / a pogués eliminar la ràbia d’un cop de ploma quan li crema dins.

Ho fem amb els nens / es perquè ens espanten quan tenen rebequeries. Ens espanta veure’ls així. No els reconeixem i també, és clar, ens vam espantar nosaltres mateixos perquè veient la seva ràbia s’encén de vegades la nostra, que apareix perquè això que no ens agrada veure, ens fa evident que no tenim eines, que no sabem què fer. Sentim impotència i davant la ràbia seva, ens cabrejem també.

Odiem el seu comportament quan vibren en ràbia i no la volem veure ni en pintura. Però no només neguem la seva, també la nostra: ens empassem la ràbia perquè, ja saps, “està malament”, “no hauria de” … però de tant empassar, un / a s’ennuega i BOOM vam esclatar de les formes més inconscients possibles. I fa mal. A nosaltres / es i als altres. I després, culpa, remordiment, piqui … la història interminable.

És TAN important comprendre i fer espai a la ràbia quan apareix… tan important … que per això li dedico llibres, i contes, i cursos … perquè no em cansa i perquè té una energia que, ben canalitzada, canvia el món i et transforma a millor.

Com et portes amb la ràbia? Et llegeixo en comentaris

Article publicat a Instagram i Facebook el 2 d’Octubre de 2020