Quin regal!

Hi ha moments de lucidesa. Hi ha moments que tot té sentit i que ho veus tot clar. Sovint aquests moments de claredat em vénen quan estic tranquil.la, quan agafo un altre ritme i quan us miro, a totes dues, i connecto amb el que és real de veritat. En aquests moments sento que tot és efímer, que la mort i la vida s’entortolliguen i que res roman. Però no em crea cap mena de neguit, al contrari, és com adonar-me que gràcies a això, a saber com n’és d’efímer tot plegat, puc gaudir de tot molt més, puc gaudir-vos molt més. Com si tot, també morir, valgués la pena.

I us veig jugant, rient, amb els cabells esbutllats de qui juga molt i s’entreté molt poc amb l’aparença i m’enamoro més de vosaltres i d’aquest moment. De presència absoluta vostra i meva. Tot té sentit.

És llavors quan prometo no enfadar-me més perquè no val la pena, perquè el que realment importa és ara i aquí, i a més a més, tot està bé. Quan prometo seguir connectada a això que visc ara mentre us miro, al goig de viure i de veure-us lliures i felices.

A la vida quotidiana hi ha massa soroll, físic i simbòlic i a vegades costa connectar amb això que sento ara, aquí, al bosc aquest que dieu que està ple de fades i des d’on escric mentre us veig per la finestra. Necessitem més calma, més silenci, més contacte íntim amb un mateix i amb els altres per aconseguir no desconnectar-nos del que és realment important.

Ens perdem en el superflu, amb problemes inventats o molt més petits del que ens sembla a vegades. Amb el soroll els fem grossos, amb la desconnexió, s’amplifiquen i ocupen tot l’espai vital nostre, i sovint no podem veure més enllà, adonar-nos que tot és efímer i que si no ho aprofitem tot ara i aquí, se n’anirà per sempre, ens n’anirem per sempre i potser qui sap, no haurà valgut tant la pena…

Avui m’ho he passat tant bé tots quatre…! Feia segles que no feia una guerra de boles de neu com la d’avui, corrent i rient com si el món s’hagués d’acabar allà mateix. Feia temps també que no abraçava cap arbre, però jugant amb vosaltres i amb les fades que dèieu que hi havia hem acabat abraçant cada un l’arbre que més li ha agradat, en silenci, com un joc solemne que us heu inventat…

Quan estem de vacances ens deixem guiar per vosaltres en el joc, en la descoberta i us deixem fer. Toqueu la neu, el fang i l’aigua i acabeu brutes de dalt a baix. No m’importa, no m’importa gens. Sabeu quan teniu fred i quan el joc es desborda. En el fons, us reguleu tant bé… que el que ens toca fer és ben poc: vetllar per la vostra seguretat, a tots els nivells, i gaudir-vos.

Que fàcil que sembla ara, aquí, de vacances, i que difícil que és a vegades en ple dia a dia frenètic i ple de soroll. En la Natura tot és tan fàcil…

Quin regal que és tenir fills. Ni en els meus millors somnis m’hauria imaginat que em provocaria moments de tanta felicitat, i alhora, que em posaria tant contra l’espasa i la paret que hauria de fer canvis substancials en la meva manera de viure i veure el món.

Quin regal que la maternitat m’hagi transformat tant, perquè em sento molt millor com sóc ara. I sobretot, perquè és un regal que no s’acaba mai, com si no acabessis mai de desembolicar-lo. Perquè és per sempre, perquè cada dia podem mirar-lo amb els ulls oberts de qui descobreix una cosa nova que no sabia, que ni intuïa…

Un regal tant sorprenentment bonic que l’únic que pots fer és quedar-te amb la boca oberta i intentar dir: GRÀCIES.

I tu, en quins moments et sents connectada de debò al moment i als teus fills?