Qui ha dit que no és divertit?

La criança té coses estranyes… Estranyes però em sembla que molt comunes i que els que no tenen fills poden pensar: “Per favor, quina mandra”, però jo ho trobo molt divertit.

Coses curioses com per exemple, descobrir que a la meva bossa de tant en tant hi ha coses tan surrealistes com una granota de goma, uns mitjons talla liliput, una galeta o una peça de lego que he trobat al terra del cotxe! El més curiós és que a vegades no ho sé que tinc tot això allà a dins i quan vaig a pagar i palpo per buscar la cartera, en comptes d’això trec els mitjons! M’ha passat més d’una vegada, ho confesso… i aleshores els amago corrents esperant que la senyora que m’ha venut el pernil dolç (sense fosfats, sense gluten i sense no sé quantes coses més perquè la meva filla sigui el més sana possible ;)) no ho hagi vist.

Ens passen altres coses com ara que quan puja algú al seient del darrera del nostre cotxe, sempre seuen damunt d’un llibre que fa sorolls. Seuen i sona un ànec! La Laia, a aquestes alçades, ja es fa un tip de riure. Però el cotxe té d’altres particularitats com ara, que s’hi ha de cantar. Sí, a casa nostra és una norma no escrita que va arribar amb els 11 mesos de la meva filla. Hem de cantar i per anar bé, tots els que siguem a dins. És divertit quan al cotxe hi ha amics, o els avis o qui sigui que vingui amb nosaltres perquè els preguntem: “Quina cançó vols cantar?”, expressament i riem només de veure’ls la cara de pànic i de vergonya!!! Però sí, al cotxe cantem. No perquè ens hi obligui sinó perquè ens agrada fer-ho. Això sí, a nosaltres ens agradaria variar una mica més, però a la Laia no. Per tant, és fàcil que la cançó del gegant del Pi o del Patufet l’haguem de repetir 20 vegades seguides. No exagero.

El primer temps del puerperi em passaven altres coses més preocupants com ara, adonar-me ja al cotxe, que havia sortit de casa amb sabatilles. Un cop havia posat la maxi-cosi al cotxe, havia abrigat la meva filla i un llarg etcètera de coses que s’han de fer per sortir de casa amb un bebè, m’adonava, al prémer els pedals, que no m’havia posat sabates! (10 minuts més abans d’aconseguir marxar!) Això em va passar més d’una vegada, us ho asseguro, i anava absolutament lligat amb la pèrdua de memòria. Jo, que procuro no oblidar mai res, de sobte, era la dona més despistada del món. Els meus amics de l’ànima saben que aquest temps de criança ha fet que no els hagi felicitat, a alguns, pel seu aniversari. Des d’aquí, altre cop, les meves disculpes. No era jo, era la maternitat sense concessions la que s’havia apoderat del meu cos… de debò, no m’ho tingueu en compte….

Els primers temps de la criança provoquen altres coses que mai t’hauries pensat que faries com ara, quan estàs fent l’amor, enmig d’un atac de passió, parar en sec i dir: “Has sentit alguna cosa? Que s’ha despertat?” Per sort, la majoria de vegades la resposta era “no” i per tant, em podia tornar a relaxar i posar-me altre cop a la “feina”! Quan els bebès són molt petits, costa adormir-los i que, quan els deixes a algun lloc tipus llitet, sofà, cotxet, o el que sigui, no es despertin. Per això fa tanta ràbia, que aleshores soni el telèfon. Alguna vegada he arribat a contestar amb veu de mala llet, com si a dins meu hi tingués un monstre, simplement perquè algú em trucava JUST quan NO havia de fer-ho!!! 🙂

Però tot això, quan ho recordo, em fa riure. Perquè ho trobo divertit, estrany i curiós, però divertit. I perquè forma part d’aquest nou estat que és la maternitat i la paternitat, dels seus inicis, que si no teniu fills potser considereu que ha de ser un “pal”, però us asseguro que no ho és. És un altre estadi, és una altra cosa difícil de descriure. És un nou món, ple d’extravagàncies i sorpreses que fan que a la nit, quan vas a dormir i recordes alguna anècdota d’aquestes, et facis un fart de riure amb aquella persona amb qui has volgut endinsar-te en aquesta aventura. Això sí, riem fluixet, per no despertar-la!!! 😉