Qüestió de temps

3 d’agost del 2011

En la llista de “coses que he après” amb la criança de la nostra filla hi ha també la qüestió dels “temps”. La concepció de temps, la noció d’aquesta cosa tan etèria però alhora, que ens marca tant, canvia molt i com més conscient en sóc, més tranquil·la estic.

M’explico. Anem amb rellotges, hi ha uns horaris, unes convencions que des de fa anys i panys més o menys ens han anat guiant per la vida. Doncs bé, quan entres en el puerperi, acabada de parir, la noció del temps entra en una altra dimensió. És com si res es mogués i alhora, el temps passa tan ràpid… pràcticament no has fet res més durant tot el dia que donar el pit i contemplar aquell nadó que tot just acabes de conèixer i les hores, totes, són iguals. Si ens alliberem de les convencions que teníem integrades abans d’entrar en aquesta fase, pot ser una experiència enriquidora i molt relaxant, i ens pot permetre entrar en un altre fluir on l’espai i el temps deixen de ser importants. Sinó, aleshores volem marcar els nostres ritmes a aquell bebè que de temps, tampoc hi entén gens, ni falta que li fa.

Amb la criança també t’adones que els temps dels adults i els temps dels bebès no tenen res a veure. El que per nosaltres és un “moment”, per ells és l’”eternitat”, i el patiment sembla que no els hagi d’acabar mai més a la vida. Allò del “ara torno” nostre és un “m’ha abandonat”, per ells, quan són petitons i encara no han integrat que els pares van i vénen. Una hora i mitja pot passar volant si estem jugant i feliços, o pot ser un calvari que no s’acaba mai si el nostre fill plora perquè hi ha alguna cosa que li fa mal. Però sobretot, el que més m’ha sobtat és que allò que ens pensàvem que duraria per sempre com ara els despertars nocturns, les preses de teta inacabables a la nit, la dificultat d’anar de ventre a l’orinal,… un bon dia acaben passant i aleshores, amb el temps, mires enrere i què ha durat? Un any, un any i mig, tres setmanes, dos mesos?… i em pregunto: “Com em podia preocupar si allò s’acabaria o no, si tot plegat, ja ha passat i ho ha fet volant?”

Ara és un d’aquells moments en què he de recordar tots aquests paràgrafs que hi ha damunt d’aquestes línies una vegada i una altra. Perquè després d’un mes d’haver-me incorporat a la feina i d’haver-ho portat tots realment bé, ara la Laia, que ja s’anticipa i ja ha après de què va la cosa, ara m’ha dit, que no li mola. Que no li mola gens que la mama no sigui a casa a la nit, quan ella em necessita a prop. I ho expressa, i ho crida i ho plora si fa falta. Ara és un d’aquells moments en què no vull entrar en la preocupació ni que la preocupació s’apoderi de mi, perquè he de confiar que ho podrà travessar i ho podrà travessar bé. Perquè he d’acceptar que la nosta filla hi digui la seva, encara que la “seva” no m’agradi o ens faci patir. Perquè he de confiar que el seu pare podrà trampejar el temporal quan vinguin maldades. Perquè he de pensar que allò que ara em sembla llarg i etern, s’acabarà segurament més aviat del que em penso, i perquè com passa sempre, tots haurem après.

En el post: “QUAN TORNES A TREBALLAR I JA ETS MARE/PARE”, la companya twittera @madrescabreadas em va respondre: “Me alegro de que os haya ido tan bien. Pero no bajes la guardia, quizá haya momentos duros. Tienes que ser fuerte y estar preparada.” Li vaig dir que m’ho apuntava i que gràcies pel consell. Doncs bé, ha arribat el moment en què tots tres hem de ser més forts i saber amb aquella certesa que dóna confiança per superar els revesos de la vida, que passarà. Això també passarà. I se’ns farà més o menys llarg depenent de quina sigui la nostra interpretació i vivència d’això tan difícil d’escapar com és el TEMPS.

La criança és un pas endavant i dos endarrera. Constantment. Que se’ns facin curts els que avancen i llargs els que reculen només és problema nostre, no dels nostres fills. Allunyem-nos al màxim d’aquesta pressa que tenim sempre els pares. Tot té els seus temps, que seran llargs o curts depèn del prisma. I en el fons, ja ho sabeu… tot a la vida només és qüestió de temps!