¿Qué li passa al meu cos?

24.1.2012

Sempre es parla molt de tots els canvis que experimenta el cos de la dona durant l’embaràs i és normal, perquè el canvi és espectacular. Però què passa després de parir amb aquell cos desbocat físicament i hormonalment, on tot sovint la seva propietària encara no s’hi sent còmode ni el reconeix com a seu? Els pits augmenten dues talles més, a vegades, i estan calents i ragen tot sovint. Depèn de com hagi anat el part, sentim la part baixa de l’abdomen diferent, posant-se a lloc per moments, a vegades amb una cicatriu que ens escapça d’una punta a l’altra, o d’altres amb punts al perineu que ens fan caminar estrany o sentir dolor quan reiniciem les relacions sexuals…

I van passant els mesos… Recordo perfectament el dia en què vaig pensar: “i aquesta panxa no pensa tornar mai al seu punt de partida?” amb certa irritació. Ho sento, no tenia temps de fer abdominals i malgrat que duia sempre la meva filla a coll i trobava que allò ja era fer molt esport, per mi en aquella circumstància, els abdominals no apareixien per enlloc. Fins i tot em vaig preguntar si el ginecòleg no els havia tret d’una revolada mentre em feia la cessària. On carai havien anat? Tot estava donat, flàccid, deixat anar…

I van passant els mesos… i els pits van canviant. De sobte ja no es posen tan durs, tot i estar plens de llet i a vegades ja no ragen al seu aire, i ja no passa res si et deixes el protector… I tornen a canviar de volum i ja no saps què fer, perquè estàs a punt de tenir sostenidors de totes les talles al calaix. Els del principi ara ja et van grans, els de l’embaràs no et son còmodes i els d’abans de quedar-te prenyada encara et van petits… I aleshores et mires al mirall i veus que continues apriman-te… Que la iaia, la tieta, el teu pare i la veïna tenen raó quan et diuen “cada dia estàs més prima” i no els acabes de convèncer quan els dius que ara sí que menges per dos i que tens molta gana. Ningú s’ho creu perquè estàs ja més prima que abans de quedar-te embarassada i has anat perdent greix, com si t’haguessin fet una liposucció gratuïta i t’has quedat sense cul i cuixes. Els pantalons et queden tots malament i a sobre, no tens temps d’anar a comprar roba. Ni temps ni ganes.

I van passant els mesos i arriba un dia que dius: “prou, s’ha acabat, he de fer-hi alguna cosa”. Perquè t’adones que portes pantalons que et van grans, sustens que no s’adeqüen a la mida dels teus pits i és com si en el fons, encara no haguessis acabat de reconèixer aquell cos que t’ha quedat després del part i dels primers mesos del puerperi. Has de posar fil a l’agulla i has de començar a integrar-lo com a teu, amb la talla que té cada cosa, estimant també cada raconet encara que sigui “temporal” i que un bon dia torni a ser diferent. Et despulles, et mires bé al mirall i dius; “d’acord, ara sóc així”. I et toques el ventre que encara no ha tornat del tot al seu lloc i et preguntes si ho farà algun dia. I et mires els pits, encara grans comparats amb els que tenies abans de ser mare, i decideixes que continuen agradan-te perquè són teus i que els aniràs a comprar els sostenidors que els pertoquen. I et veus prima, com un fideu, sense aquelles corves que tant t’agradaven, però dius “d’acord, ara sóc així, prima… i mare” i comences a estimar-te de nou, aquest cos que no sabies que canviaria tant els mesos posteriors al part… I t’acceptes, i et centres, i et reconeixes de nou i esperes, en el fons, que a partir d’ara els canvis no siguin tan bèsties, perquè reconèixer el teu cos tantes vegades i integrar-lo com a teu… no és fàcil… Però ho has aconseguit… una altra vegada!

Ara només et falta una cosa: el temps per anar a comprar els pantalons nous, els sostenidors nous…