Que difícil és

Que difícil és a vegades ser mare. (I ho dic així, d’entrada, perquè ningú digui que mai vaig avisar).

Que difícil és no enfadar-se quan a davant tens el teu fill que fa exactament el contrari del que volies que fes. Que difícil que és no prendre-t’ho com una ofensa, dir-te “no és res personal, és petit”.

Que difícil que és topar-se amb la seva ràbia incontrolada, el seu esclat d’emocions, el seu malestar que tot ho tomba. Que difícil que és acompanyar de prop, ajupir-se, no jutjar, callar.

Perquè… és molt difícil aconseguir aturar les frases que s’amunteguen al cervell i que lluiten a veure qui la diu més grossa i volen sortir per la teva boca i ferir, ferir igual que t’estan ferint a tu. Que difícil que és mantenir la boca tancada i no dir cap bestiesa de la qual després, segur, (ho saps) te’n penediràs.

És tan difícil mantenir el cap clar i no fer cas al que et diu aquella veueta d’anys i panys de creença de què els nens són uns manipuladors…! Mantenir el cap clar i no fer cas quan la veueta en forma de dimoniet et diu “t’està prenent el pèl, has de demostrar-li qui mana aquí, ja n’hi ha prou de plorar, que calli, que es comporti, que es controli, això ja ho hauria de saber fer, ja es prou gran”, etc.

És tan difícil aguantar aquella pressió que puja per l’abdomen i que, ho saps, és agressivitat. No la seva, sinó la teva. És tan difícil aguantar la por que et fa sentir això. Això, pel fill que tant t’estimes… Aguantar-la allà, lligada de mans i peus perquè no s’escapi. Ja cridaràs més tard quan ningú ho senti, però ara no. Que difícil que és dir-se “ara l’important és ell, no jo!” i estar a l’alçada…

És tan difícil connectar amb l’amor prodund que sents cap a aquest petit que ara crida i plora, i que et rebutja i t’empeny i no vol saber res de tu. És tan difícil no enganxar-se a la seva emoció i mantenir-se’n al marge, centrada, sabent que són “només” emocions desbocades…

És tan difícil en aquests moments no sentir el nen petit que tots tenim a dins que també crida i plora i vol ser escoltat perquè en el seu moment tampoc va ser acompanyat com volia… És tan difícil no connectar amb la mancança que un dia vam sentir i centrar-se, només, en l’adult que som avui…

És tan difícil lidiar amb el malestar del teu fill quan estàs cansada, quan vols anar a dormir, quan tens pressa, quan has d’atendre al fill petit, quan no pots (simplement) atendre en aquell moment aquella necessitat d’explotar, d’atenció, de “fes-me cas ara!”.

És tan difícil no aixecar el to de veu, no permetre que s’escapi un “aquí mano jo!”, no aplicar l’autoritat com no suportaves que te l’apliquessin a tu. És tan difícil no caure en els mateixos errors i deixar de propagar la cadena una generació rera una altra…

És tan difícil acceptar que sovint no tenim ni idea de com gestionar les emocions en forma de ràbia, de plor eixordidor, d’ira dels nostres fills. Acceptar que malgrat que ho volem fer tan bé com sabem, sovint ho fem de pena. Acceptar que en molts moments ens desconnectem de l’amor i el que ens ve és ràbia i ganes d’apretar a córrer i no tornar mai més! Acceptar que malgrat que diem que ens l’estimem incondicionalment, sovint l’amenacem, li fem xantatge i mostrem al nostre fill que el nostre amor és molt més condicional del que es pensava…

És tan difícil, quan el teu fill et diu “deixa’m, no t’estimo, vull el papa (o la mama)”, no notar aquella fiblada a l’autoestima, posar-nos al seu lloc, entendre què ens demana, què necessita… És tan difícil, en aquell moment, mirar-li els peuets i veure que “només” està creixent, que és petit, que encara no sap dir-te el que li passa d’una altra manera…

És tan difícil, un cop ha passat la tempesta, no fer-lo sentir culpable. O culpabilitzar-nos nosaltres i escampar la culpa per tota la casa… Quedar-nos fets pols i veure-ho tot de color gris fosc tirant a negre…

És tan difícil, després d’uns quants dies difícils, no comparar el teu fill amb la resta de nens de la classe, del veïnat, de la colla d’amics… i no pensar que el teu és el més difícil de tots…!

És tan difícil no sentir-se sol en plena tempesta… no tenir ganes de tirar la tovallola i dir “que algú em rellevi que jo baixo”… no tenir ganes de ficar-se al llit i dormir 16 hores seguides…

És tan difícil no pensar, en algun moment, “com és que ningú m’havia dit com n’era de difícil”…!

…

I justament…

Potser per això, perquè és tan difícil, perquè el compromís adquirit quan vam decidir tenir un fill era tan bèstia, potser per això, és tan important i tan trascendent SENTIR que:

Val la pena. Val molt, molt la pena.

(Gràcies Laia per, a vegades, haver-m’ho posat tan difícil. Aprenc amb tu, creixo amb tu. T’estimo, TAMBÉ quan t’enfades amb mi com si no hi hagués un demà. T’estimo com si no hi hagués un demà.)