Quan tot és fàcil

Agost 2010

Com tot el que explico en aquest blog, em baso en la meva experiència. Ho dic d’entrada, perquè sempre hi pot haver algú que el que diré, li soni a xino, i no passa res. Per mi, durant el primer any de la meva filla, tot ha estat fàcil. Fins ara, que està a punt de fer l’any, pràcticament tot ha estat sorprenentment fàcil. Les seves necessitats i les meves, gairebé ni tan sols han diferit. Han estat la mateixa cosa. Ella ha necessitat estar amb mi i jo he necessitat estar amb ella. Vaig abandonar el rellotge quan va néixer, les expectatives i les angoixes i em vaig submergir sense neoprè ni bombona d’oxigen, cap a un lloc desconegut per mi però extremadament fàcil. Era com si no hagués de pensar res perquè el meu instint, que sorgia de no sé quin lloc, cobria totes les necessitats de la meva filla, que era feliç (em sembla) la major part de les hores del dia. Tenia llet, tenia escalf, tenia contacte, tenia mama, tenia braços, i pell, i cor,… i un munt de coses més constantment. I encara ho té.

M’ha importat molt poc, poquíssim, escoltar que mimar-la tant era dolent. No pot ser dolent estimar-la i demostrar-li. No pot ser dolent fer el que sento des que sóc mare i més, si veig que ella és feliç. No, no pot ser dolent. D’alguna manera, i per explicar-me millor, puc dir que és un nou estat d’enamorament a la meva vida. El dia que va néixer la Laia el meu company em va dir, quan només feia 4 hores que estàvem tots tres junts: “Míriam, m’he tornat a enamorar. Estic enamorat de dues dones”. El vaig mirar i els ulls li brillaven mentre mirava la Laia cara a cara. Em vaig emocionar. I és això el que he sentit durant tot aquest temps i que encara experimento avui, que estic escrivint aquestes línies. Estic enamorada de la meva filla. Profundament. Com aquells enamorats que si no estan junts sembla que els falta alguna cosa, i corren, amb el cor a punt de sortir-los per la boca, fins a trobar-se, de nou, amb la seva altra ànima i per fi, completar-se. Em passa el mateix.

Si estic una estona sense ella, torno a casa corrents, desitjant trobar-la i abraçar-la. Si quan arribo ella és fora perquè encara no han tornat del parc amb el seu pare, ja em friso perquè arribi i preguntar-li si s’ho ha passat bé. No me’n puc separar gaire estona perquè l’enyoro i perquè sé que ella m’enyora a mi. Si n’estic massa estona lluny em puja la llet per recordar-me que és hora de retrobar-nos i fer el nostre espai, altre cop. Dir-nos “hola, com estàs, ja tenia ganes de veure’t, t’estimo”, només amb aquella mirada de reüll mentre mama.

I quan estàs enamorat i això és recíproc, tot és fàcil. No sabia que tres persones podien estar enamorades alhora entre elles tres… i ha estat una grata sorpresa descobrir-ho. Descobrir que podia passar i que també podia ser fàcil. A vegades tinc la sensació que és impossible ser més feliç. Si escric tot això és perquè d’alguna manera, vull deixar-ho negre sobre blanc perquè intueixo des de fa uns dies, que estem a punt d’entrar en una nova etapa. I no té res a veure en estar menys enamorats de la nostra filla. Com si intuís que allà, lluny encara, s’hi entreveuen un munt de reptes que haurem d’anar assolint; jo tinc més ganes de fer coses, la creativitat torna a despertar-se, ella es va fent gran,… Com si la immersió del primer any estigués a punt d’acabar-se i jo estigués a punt de tocar la superfície de l’aigua i pujar a la barca.

Em sento preparada per acabar una part del viatge i començar-ne un altra.