Quan tornes a treballar i ja ets mare/pare

Quan tornes a treballar després de ser mare o pare al teu cap hi ha una cosa nova que no existia quan anaves a treballar i encara no havies entrat en la maternitat/paternitat.

Ara, quan vas a treballar, penses coses que mai se t’haurien passat pel cap que pensaries. Per exemple: “si passés alguna cosa, trigaria 45 minuts a arribar a casa, i això, és molt temps”.

Fins aleshores, mai havia estat un problema treballar a tres quarts d’hora de la teva ciutat. Ara, quan vas a treballar, encara que tinguis feina i estiguis més o menys distret, hi ha molts moments en què et ve al cap la teva filla i recordes allò que va fer ahir, com s’embrutava la samarreta menjant gelat, el petó que et va fer abans d’anar a dormir, o intentes imaginar-te què deu estar fent a hores d’ara, mentre tu no hi ets.

Ara quan vas a treballar, cada vegada que algú et pregunta “tens fotos, d’ella?” respires profundament i penses (sense dir-ho en veu alta) “gràcies, gràcies, gràcies per demanar-me que te n’ensenyi fotos… tenia ganes de tornar-la a veure, i ara ja tinc excusa!”.

Quan tornes a la feina després de dos anys de no haver-hi anat costa molt concentrar-se i fer allò que havies fet tantes vegades, amb la mateixa celeritat que abans. És com si tots els cargols estessin una mica rovellats i calgués unes hores més per fer rodar la màquina sense grinyolar.

Quan vas a treballar i tens un fill, o dos, o tres, surts de la feina amb el coet al cul, amb unes ganes boges d’arribar a casa, amb la sensació que t’has perdut un munt de coses i de no voler renunciar a ni un minut més sense ells.

Mires el rellotge i ja no tens ganes de fer res que allargui o endarrereixi la tornada a casa. Només tens una cosa al cap; arribar, arribar, arribar… i abraçar, retrobar-te, estar junts de nou.

Quan fa dos anys que gaudiu tu i el teu fill@ de la lactància materna, quan tornes a treballar esperes amb candeletes la primera presa.

Després de tantes hores sense alletar, els pits estan plens i en notes el pes, i desitges arribar a casa i compartir aquella estona. Saps que li encanta mamar quan hi ha tanta llet i saps que quan ho faci, les hormones faran que t’entri aquella son tan agradable, que et farà perdre el món de vista i retornar al que de debò és important: l’AMOR.

Quan tornes a treballar després de tant de temps t’adones que en el fons, sembla que només hagi estat un suspir. T’adones de com ha rodat tot plegat sense tu i que ni la roda t’ha trobat a faltar, ni tu has trobat a faltar la roda.

T’adones de com de bé t’ha anat estar-ne allunyada durant aquells mesos i anys, apreciant altres coses, anant a un altre ritme, amb una altra energia, amb un altre aprenentatge, molt més lluny de la raó, de la ment, i molt més proper a l’ànima.

Quan tornes a treballar i tens una filla que està a punt de fer dos anys empatitzes molt més amb totes les dones i mares que, potser sense voler-ho, han hagut de tornar a la feina molt abans que tu, enyorant-se, plorant potser a l’altre cantó de la porta de casa, perquè aquella separació succeïa quan encara ningú estava a punt per separar-se.

Quan t’adones de tot això, t’és molt més fàcil acompanyar i entendre aquestes dones i d’alguna manera, et sap greu que no hagin pogut escollir quan tornaven a “la roda” i hagin hagut de suportar i superar amb força i més d’una llàgrima, la tornada sens dubte, massa d’hora.

Quan tens una filla de gairebé dos anys i li expliques que tornes a treballar i que ho faràs de nit, i que quan es desperti no t’hi trobarà, t’adones de com n’és de gran, perquè t’escolta, et mira i et diu “vale”, i saps que ho ha entès tot.

I quan arriba l’hora de la veritat, aquell bebè que ja no és bebè demostra amb tota la força, que sí, que ho havia entès, i entoma amb una maduresa admirable el nou canvi que es produeix a casa, potser sense gaires ganes, però amb enteresa i acceptació.

Quan tornes de treballar i preguntes impacient “com us ha anat?” i et diu: “molt bé”, respires alleugerida i penses que no hi ha res millor a la vida que saber que el teu fill@ està bé, que de fet, aquesta tranquil·litat no té preu i que faries el que fos perquè mai es trunqués.

Quan et vas acostumant a tornar a treballar, a tornar a tot, i agafes el cotxe per fer els 45 minuts de trajecte penses per dins: “d’acord, torno a la roda, però la roda no m’enganya, perquè ara sé, de debò, que el més important del món, n’estarà sempre fora”.