Quan serveixo el menjar el meu fill em diu “no en vull” o “no m’agrada”

Et sona? Per als pares, sobretot pel que ha cuinat, és frustrant, oi? Penses uns menús, compres pensant en els teus fills, potser fins i tot compres el més bo-sa-ecològic-inoséquantescosesmés de la botiga i quan, tu, feliç, li poses el plat davant, t’engega un “no en vull” o “no m’agrada”, sense ni tan sols tastar-ho.

És un clàssic. Si fos un còmic sortiríem caient a terra morts i amb un “tocat i enfonsat” al costat. Però no som un còmic i se’ns queda cara de “no pot ser” just després d’escoltar al nostre fill.

El primer dia no li dónes importància (o sí), però quan en portes un munt, et preguntes què està passant i per què ho fa.

Et preguntes si insistir, si posar-li la sopa per barret o si donar-li 10 € i enviar-lo al restaurant de baix i que es demani un menú.

Ho comentes amb les amigues, amb familiars amb fills o qui sigui i et diu (menys mal), que a ells també els passa. Llavors respires una mica però que els passi el mateix no et treu de sobre el problema dels àpats així que segueixes preguntant-te per què ho fa i què fer.

Sí, a mi també m’ha passat.

PER QUÈ HO FAN

Durant el primer temps d’introducció de l’alimentació complementària som els adults que decidim. Anem introduint aliments perquè vagin ampliant el seu ventall de gustos, textures i altres. Després, quan ja mengen de tot o gairebé, comencen a tenir, és clar, les seves preferències.

Al meu entendre, les principals causes per les quals un nen petit diu “no en vull” o “no m’agrada” són les següents:

1. VOLEN DECIDIR

Efectivament no ho volen o no els agrada. O almenys, no els agrada tant com per tornar-ne a menjar avui.

Cap als dos anys aproximadament (uns abans, altres després) és molt típic que comencin a dir-nos què volen i què no. I de vegades, allò que han menjat fins ara sense problema, quan dilluns els ho posem davant, doncs no els ve de gust.

Potser pensaven en una altra cosa, potser no tenen tanta gana com per menjar-se això, potser els vindria de gust una altra cosa més lleugera, o més consistent… vés a saber.

La qüestió és que expressen, sense problemes, els seus gustos i les seves preferències, i això està molt bé.

Diguem que no hi ha cap intenció “oculta” en la seva negativa quan veuen el que toca per menjar.

No saben que hem hagut de fer malabars per anar a comprar, ni que hem trigat una bona estona en cuinar-ho i que li hem posat tot el nostre amor. Aquesta, diríem que és la nostra història, no la seva. No tenen ni l’edat ni la maduresa suficient com per entendre totes aquestes coses i tenir-les en compte.

I nosaltres ens ofenem quan crec que no serveix per a res més que per posar més tensió en un moment que no hauria de tenir-la.

2. CRIDA D’ATENCIÓ

Un altre motiu pel qual el nostre fill petit (de 2 a 6 anys més o menys) podria dir “no en vull” o “no m’agrada” és per cridar la nostra atenció i de vegades el menjar no té res a veure amb el que hi ha de “fons “.

Poden estar enfadats perquè avui ens han vist molt poquet i no hem pogut ni jugar junts, o els ha passat alguna cosa mentre estaven a l’escola i no saben com explicar-nos el seu malestar, o estan gelosos perquè ens veuen tota l’estona jugant amb el seu germà més petit… poden ser mil motius.

Potser hem estat poc presents amb ells durant el dia però quan ens diuen “no en vull” se’ns disparen les alarmes i ho deixem tot per a “atendre” aquesta negativa.

Ara sí estem en cos i ànima atenent el que ens diuen, ara sí escoltem, ara sí que els mirem.

Aconsegueixen aquesta atenció que potser han volgut tenir durant tot el dia i no han aconseguit: una atenció plena, en cos i ànima, amb tots els nostres sentits.

Els nens ens necessiten així i si no ho aconsegueixen en el joc, o en la conversa, etc, ho aconseguiran d’una altra manera… més complicada potser, més tensa… però tindran la nostra atenció.

COM ACTUAR

• No li donem importància. De veritat.

Si cada dia a mi em servissin el menjar, tots els àpats, sense poder decidir, segur que em passaria exactament el mateix que a ells. Per tant, no hauria de suposar-nos cap problema el preguntar “¿no ho vols segur perquè et ve de gust una altra cosa o és perquè no tens gana encara?”

• Deixem que s’expliquin perquè si els escoltem potser n’entenem perfectament els motius.

Donem-los una altra alternativa. No cal que ens posem a cuinar una altra cosa, però si a la nevera tinc un tupper amb el que va sobrar ahir, li puc preguntar si li ve de gust més el que tinc a mà.

Donar-li dues opcions i que esculli. I sinó, al mi sempre em queda l’opció del pa amb tomàquet amb alguna cosa, o si prefereixen, un bol amb fruita.

A vegades passa: has menjat per dinar que a l’hora de sopar, i sobretot si has berenat, ja que et sents com ple i prefereixes alguna cosa lleugera. Doncs no passa res.
¿I llavors voldrà pa amb tomàquet cada nit? Doncs no, segur que no.

Confiem massa poc en ells i tenim molta por: que mengin massa poc, que mengin sempre el mateix… al primer món els nens no es moren de fam.

Tinguem menjar sa a l’abast i no tinguem por.

Sí, és fàcil de dir però, què difícil veritat?

• No ens hi enganxem

De vegades la seva negativa ja fa saltar-nos totes les alarmes i ens posem tensos. Bufem, diem alguna cosa entre-dents, ens agobiem i això ho veuen.

No ens enganxem a la seva emoció perquè sinó després tenim dues emocions negatives a les quals fer front i la veritat és que tindrem més feina. 😉

• Escoltem

Escoltem el que ens han de dir. Potser ens deixen anar alguna cosa com “és que cada setmana em poses bròquil i val, m’agrada però no tant com per menjar-cada dimarts!” O “Sí que tinc gana però vull que m’ho peixis tu”.

O sigui, el menjar no era el problema, el problema és que vol que li facis cas i que el peixis, pel que sigui: està cansat, està inquiet per alguna cosa, sent una mica de gelosia i necessita saber que també estàs disponible per a ell…

Escoltem abans de jutjar i re-bufar.

• Creem complicitat

“He cuinat això perquè creia que t’agradaria, però si ara no et ve de gust perquè no tens gana, quan en tinguis, m’ho dius”.

O “ara tinc això però per demà si vols pensem junts què podríem menjar”.

O “he esbufegat perquè portes molts dies dient-me que no t’agrada el que cuino … ¿de veritat no t’agrada o estàs una mica enfadat amb mi?” O “M’acabes de dir que no t’agrada sense provar-ho… crec que estàs una mica enfadat amb mi… i si m’expliques què et passa primer i després sopem junts? “

“Crec que vols que et faci cas perquè avui ens hem vist molt poc… t’explico un conte mentre sopem?”

Tinguem en compte que moltes vegades el menjar no és el quid de la qüestió, investiguem què és -de veritat- el que està passant…

• Passarà

No estaran així tota la vida. M’hi jugo el que vulguis que d’aquí a uns anys provaran de tot i aniran a tota classe de restaurants… com hem fet molts. Passarà i ni ens n’enrecordarem.

• Fem de l’estona de l’àpat un moment agradable

Si ens enfadem, tot empitjora. És la nostra responsabilitat procurar un ambient agradable a l’hora de dinar. Respirem profundament, atenguem el que estigui passant i confiem…

A vegades només és qüestió de confiar 😉

PD: I si sospites que el teu fill té un problema de veritat amb el menjar, consulta amb el teu pediatre.