Quan saps que ho has superat

11.4.2012

Saps que has superat el trencament amb la teva ex-parella quan un dia us trobeu i quan t’explica que és feliç o que està amb una altra persona, pots alegrar-te’n. És el dia en què ja no sents ni tristesa, ni ràbia, ni pena… només felicitat de saber que està bé i gratitud pel temps compartit. Res més.

Saps que has superat el dol per la mort d’una persona estimada quan, temps després, pots parlar-ne i recordar-la i l’única emoció que es mou dins teu és amor i l’enyor és d’aquells que acompanyen, no dels que trenquen l’ànima. Ho saps perquè ja no hi ha aquella tristesa infinita, ni la sensació d’injustícia permanent, ni la pena que surt de l’entranya. Aquell dia només ve amor; amor de recordar com era, del que heu fet junts, i de sentir (malgrat tot) que és a prop.

De la mateixa manera saps que has superat un part difícil i en certa manera traumàtic el dia que algú t’explica un part magnífic i sentir aquesta bella història ja no fa gens de mal. Ja no et recorda inevitablement el teu, o la por que vas passar, o els plors inacabables… aquell trencament emocional i físic viscut de la pitjor manera ja no es remou i simplement, pots alegrar-te’n. Alegrar-te infinitament que aquella dona hagi pogut parir com volia i ara sigui feliç després d’un part molt més fàcil del que ella es pensava en un principi.

L’altre dia vaig anar a l’hospital. Havia de deixar una bandolera a una bona amiga que acabava de parir el seu segon fill després d’un part natural. Moltes vegades, després d’un part complicat les dones fem molt mala cara; jo estava gairebé desfigurada després de la cesària suposo que pels calmants, les hores sense dormir, l’esgotament infinit i la plorada monumental plena de sentiments ambivalents que vaig fer a reanimació. Ella no. Ella estava guapíssima. Jo era feliç de ser allà, estava contenta que hagués tingut el part que volia, i de què me l’expliqués. Vaig sentir amor i joia.

No gaire temps abans, quan m’explicaven un bon part se’m removien tantes coses a dins que no podia només alegrar-me’n i prou. Hi havia un regust d’enveja, de “I per què jo no?”, una pregunta que em venia sempre, sempre, sempre… I la recança de si mai podria viure les sensacions que m’explicaven, si mai sentiria el contacte del meu fill recent nascut damunt la meva panxa, de si mai li veuria aquells ulls tan oberts de quan arriben a aquest món… Quan m’explicaven un bon part m’entrava la pena. Clar que celebrava que l’haguessin pogut tenir, però alhora, juntament amb aquest sentiment n’hi anava un altre d’enganxat, la culpa de no poder-me’n acabar d’alegrar del tot i també el de: “potser jo això no ho viuré mai”. Quan feia poc més de mig any que havia parit, algun dia fins i tot havia plorat després de saber que aquella o aquella altra havien parit de la manera més fàcil i més preciosa. Revivia un sentiment de no haver-ho fet prou bé, d’haver fallat a la Laia, d’haver-me fallat a mi. Revivia el “què ha fallat en mi…” malgrat saber que no era culpa de ningú.

Amb el temps, la consciència que he anat posant en el meu part i les llàgrimes que hi he vessat recordant-lo m’han permès passar al següent pas: acceptar-lo. Treure’n tot l’aprenentatge, agrair-lo i viure’l també amb amor i joia perquè em va permetre arribar a entendre, finalment, que a la vida hi ha coses que no controlem i sobretot i el més important; em va dur a la Laia.

Però fins l’altre dia no vaig saber fins a quin punt estava acceptat i digerit el meu part perquè en el fons em pensava que potser mai arribaria a fer-hi les paus. Quan vaig sentir l’amor que em venia mentre sentia la meva amiga explicar-me el part natural que havia viscut, quan vaig veure que no sentia ni una gota d’enveja, quan vaig veure que me n’alegrava profundament… vaig ser feliç. De poder-la escoltar, present, alegrant-me’n, celebrant-ho totes dues sense cap altre sentiment que pogués trencar aquell preciós moment.

I tu… vas tenir un part que vas necessitar també acceptar?