Quan és millor?

15.10.2013

LA MENT

La ment en aquests temes de maternitat diguem que intenta prendre el control: tenir-ho tot estudiat, totes les possibilitats mesurades, tots els criteris ben analitzats, per després, escollir la “millor” opció. Tot sovint ja ens plantegem quants fills voldrem molt abans de tenir-ne cap i fem volar coloms amb la parella. Aleshores vénen aquelles frases de “jo o tres o cap” que tot sovint canvien amb el pas del temps i ens fem tips de riure recordant-les.

Un bon dia tenim un fill i a mesura que va creixent, molts fantasiegem amb “com seria tenir-ne un altre?” i passes del “ara impossible! ni parlar-ne!” a “que xulo seria, en començo a tenir ganes tot i que sé que encara no…, etc”. És difícil fer fora la ment quan tenim entre mans una decisió tan important. Hi entren tants factors en joc! A vegades la parella en té moltes ganes però econòmicament no és el moment perquè cap dels dos té feina, per exemple. I un llarg etcètera d’altres possibilitats.

La meva opinió, fent servir la ment, és que és més important quants anys ens portarem nosaltres entre maternitats que no pas quants anys es portaran els nostres fills entre ells i si podran jugar o no. M’explico. Tot sovint sembla que només ens preocupa si podrem empalmar bolquers o si podran jugar junts quan anem a la platja, si els interessaran més o menys les mateixes coses. I jo crec que en aquest cas és molt més vital tenir en compte quant de temps es duen les dues nostres maternitats, o tres. Si quan ens quedem embarassades del segon encara estem emocionalment fusionades amb el primer, pot ser un embaràs i un inici de criança dur. Bàsicament perquè el gran encara és molt petit i per tant, amb moltes necessitats. I inevitablement, encara molt i molt demandant. Tenir una panxa immensa i haver de lidiar amb aquesta demanda inesgotable d’un nen de, per exemple, un any i mig pot arribar a ser molt dur. I sí que empalmarem bolquers i potser tindrem la sensació que ho fem tot d’una tacada, però jo sempre em pregunto… a quin preu?

És tan important aconseguir gaudir d’un primer embaràs com poder gaudir del segon. Haver pogut respectar-nos en el primer embaràs com fer-ho en el segon. I quan tenim un nen petit, cap de les dues coses semblen ser gaire possibles per qüestions obvies, o si més no, és molt més complicat.

Però pensem en les necessitats del fill gran. Un fill emocionalment fusionat encara amb nosaltres que no entén gaire (per l’edat que té) que allà dins s’hi està gestant un germà. Un fill que, també per edat, encara li costa molt gestionar les seves emocions perquè, per començar, potser ni tan sols parla.

Per ell, haver-se de “separar” de la mare tant d’hora pot ser molt dur amb l’afegit que no acaba d’entendre què està sentint ell mateix ni què està passant. I sí, evidentment que s’adapten a tot, però aquest temps previ fins que tots no ens adaptem a la nova situació pot ser terriblement difícil i no exempt de problemes.

I SI NO PENSEM?

Això és el que tot sovint hem d’aprendre a fer amb la maternitat. Deixar la ment de banda quan aquesta, més que ajudar, entorpeix. Un bon exemple d’això és en ple treball de part. La ment sobra.

Malgrat tot el que he dit en les línies anteriors, recomano sentir. SENTIR amb majúscules què és el que anhelem, què és el que desitgem. Sentir sense tenir en compte la pressió de l’entorn perquè anem a la recerca del germanet, sense tenir present les ganes que tingui la parella d’un altre fill, etc. Sentir només nosaltres. Sentir què volem, sentir què ens diu el cos, i tot sovint també, sentir què ens diu aquest fill que intuïm que algun dia ha de venir. És el moment, ara? Ens sentim preparades davant d’un nou embaràs, un nou part, un nou puerperi? Ens sentim absolutament disponibles a una nova entrega de 24hores a un bebè? En tenim ganes? Ho volem fer?

I preguntem-nos sense por: volem un fill nosaltres o qui el vol és el meu company o la meva imatge de família feliç que havia creat, o el volen els avis o… qui el vol exactament? El desitjo jo? El desitjo profundament?

Per poder sentir hem d’estar tranquil.les i relaxades. Recomano per exemple un passeig pel bosc, un moment tranquil a casa davant d’una finestra per on entri el sol, un moment plàcid fins i tot conduint pot ser un bon instant de connexió amb nosaltres mateixes! Cadascú com senti que es retroba. I un cop aquí, deixar de pensar i sentir. I esperar. I observar què passa.

Si quan fem aquest exercici el desig és com aquell desig de donar vida tan fort que sembla que el cos no pugui esperar, que sembla que ja notem gairebé la seva presència en nosaltres… segurament la resposta és que potser hem d’anar pel segon. Hi ha qui sent aquest desig quan l’altre fill encara és força petit, doncs endavant, potser és que és el moment de què vingui aquest nou ésser. Cada casa és un món, cada persona també.

Un altre aspecte que per mi és fonamental és anar a la una amb la parella. Crec que això de què un en tingui moltes ganes i l’altre no, tard o d’hora acaba portant problemes si és que el fill acaba arribant perquè o un o l’altre no s’ha respectat a sí mateix en les ganes d’esperar, per exemple, o d’anar més ràpid. No és fàcil. Sentir aquest desig alhora costa molt més del que sembla, però amb comunicació, parlant-ne, deixant reposar les coses, que el que no ho té molt clar vagi podent experimentar per què, si és que té por, o què és el que vol… a la llarga, tot sovint els tempos acaben encaixant. I sense retrets.

LA MEVA EXPERIÈNCIA

Quan la Laia tenia uns dos anys i mig recordo que totes les meves amigues estaven ja embarassades del segon (o gairebé) i quan veia que anaven parint, recordo nostàlgia i pensar “oh, quines ganes tan grans de tenir-ne un altre”, però quan em deixava sentir exactament quina era la meva posició respecte a anar pel segon, alguna cosa em deia “no és el moment” i em venia cansament i una sensació de “no, no puc”. No em sentia a punt. No em sentia encara preparada per poder-me entregar sense reserves. Encara estava esgotada d’una criança tan dedicada a la Laia i necessitava retrobar-me a mi mateixa, en totes les meves altres facetes a banda de la de “mare”. Ell, per sort, sentia el mateix que jo. Sabia que en volia un altre però no en aquell moment. I vam decidir tenir paciència, esperar que el cos ens ho demanés. Ens demanés un nou fill… I un dia el desig va ser d’aquells enormes i ja no vam esperar més.

Més que a la ment, vaig fer cas al que sentia jo a cada moment. Perquè crec en la meva intuïció, i perquè intento respectar-me: a mi, al meu cos, al meu sentir.

Ara estic embarassada i sento que en puc gaudir. Estic enamoradíssima de la Laia però alhora ja no estic emocionalment fusionada a ella. Clar que algun dia hi ha sentiments que xoquen, no pot ser d’una altra manera amb el garbuix hormonal que representa un embaràs, però em sento feliç que hagi vingut ara. Perquè em sento disponible i viure una maternitat sense disponibilitat emocional, mental, física i espiritual ha de ser terriblement difícil i dolorós.

PER ÚLTIM

Hi ha unes coses que intento tenir claríssimes sempre en aquesta qüestió:

– Ningú ens garanteix que els germans jugaran. Potser ho faran, o potser no. No ens creem expectatives amb això de “si es porten poc…” o “si es porten massa…”

– Tenir dos fills no és obligatori. Tenir-ne un tampoc. Tinguem-ho clar perquè cap fill es mereix venir en aquest món perquè ho vol altra gent que no són justament, els seus pares.

– Hi ha nens que arriben sense que ningú hagi tingut temps de pensar o sentir res. Simplement, arriben. Sempre penso que aquests nens havien de venir cada un pels seus motius, i van trobar l’escletxa per on fer-ho!

– A vegades, per més que ho desitgem, per més que ho sentim (fins i tot el dos alhora) no vénen. Sembla facilíssim tenir un fill a vegades, oi? però hi ha un munt de factors que hi intervenen i a vegades no és gens fàcil. A vegades fer plans no serveix de res perquè la vida ens té preparat un altre camí.