Quan els desitjos no encaixen

30.4.3013

Acabaven de deixar la Lola a la llar d’infants. Ell conduïa i ella estava asseguda al seient del costat, pensativa. A aquelles hores del matí normalment xerraven poc, tots dos eren de despertar lent. Quan el Xavi va parar en doble fila al carrer de sobre de l’Ajuntament, ella es va posar la jaqueta de nou i va agafar el bolso amb la mà esquerra. Abans de fer-li un petó li va dir:

– Xavi vull tenir un altre fill – Es va fer el silenci i ell se la va mirar sorprès. – Sí, ja sé que vam dir que ens plantàvem, però no sé què ha passat, que des de fa unes tres setmanes torno a sentir aquell tic-tac, torno a desitjar quedar-me embarassada, tenir un altre fill…

– Joana, aquest tema no es parla a tres quarts de nou del matí amb el cotxe en doble fila… Sisplau… arribarem tots dos tard a treballar…

– Perdona… Fins després.

Li va fer un petó als llavis però d’aquells que passen gairebé sense tocar els llavis de l’altre. Un petó que no acaba de ser petó. No li havia agradat aquell comentari i va sortir del cotxe manifestament ofesa. Ell tenia raó, no era un tema per parlar a aquelles hores ni d’aquella manera, però la Joana no ho havia pogut evitar. O ho deia o rebentava, i com que no sabia com ni quan començar el tema, ho va fer així, de cop i volta i gairebé sense pensar.

Va entrar a l’Ajuntament (era tècnica de medi ambient) una mica trista. Sabia que aquella conversa inacabada era, molt probablement, la més difícil que haurien d’enfrontar els propers dies i malgrat que encara no havia passat res, ja estava espantada.

Ell va conduir deu minuts més amb el cap en les últimes frases de la seva dona. Per res del món s’imaginava que ara ella li sortiria amb això. Es pensava que era una qüestió tancada i acordada des de feia molt de temps. Es pensava que ja mai més caldria tornar-ne a parlar, però s’equivocava. Va entrar a l’oficina una mica trist. No havia volgut ofendre-la, però allò no es parlava així, com qui no vol la cosa, dins el cotxe mal aparcat i molt menys, a tres quarts de nou del matí. Sabia que aquella conversa no estava acabada i, tot i que encara no havia passat res, estava espantat.

Tots dos van intentar distreure’s a la feina i quan finalment es van retrobar, ja a casa, 8 hores i mitja més tard, es van tornar a fer un petó, que aquesta vegada, sí que va ser-ho. Va ser dels fets a consciència, com per compensar aquell mal petó que havia deixat tan mal gust de boca…

Van estar amb la Lola; jugant, banyant-la, sopant i finalment, la Joana la va posar a dormir. Ell l’esperava al sofà, contestant correus electrònics endarrerits des del seu mòbil. Quan ella va tornar se li va asseure al costat i ell va deixar aquell trasto del revés i damunt de la taula de centre. Sabia que ara tocava parlar.

– Em sap greu – Va dir ella.

– A mi també. No et volia fer sentir malament… però és que m’has enganxat en mal moment. No m’ho esperava.

– Jo tampoc. No sé què m’ha passat, a mi m’estava molt bé tenir només a la Lola però des de fa unes setmanes, la miro amb dos anys i mig i penso que m’agradaria tenir-ne un altre. Tenir un altre fill, donar-li un germà o una germana, ser un més a casa… Com si el meu cos s’hagués tornat a activar… I jo no volia. Sé què vam dir. Però és que no ho puc evitar… desitjo profundament un altre fill, Xavi…

– No sé què dir…

Ell va callar. Allò era com un gerro d’aigua freda per sobre. Ell per ganes li diria “jo no en vull cap més, jo no destijo cap més fill, ni profundament ni de rasquitllada. I no, no el vull ni ara ni mai.” Li hauria dit així de clar i contundent però per res del món volia tornar a ferir-la…

– Ja saps que jo no en volia cap més, de fill, Joana… Estic bé així, com estem. M’agrada que la Lola s’estigui fent gran, que sembli tot molt més fàcil. M’agrada tornar a tenir temps per mi i per a nosaltres. Jo no sento això que sents tu… No desitjo un altre fill i no el vull tenir perquè el desitges només tu. No seria just per ell, ni per tu, ni per la Lola ni tampoc per mi. Seria no respectar-me i no respectar-lo. Seria començar amb mal peu i vaig dir que això no ho faria mai… Em sap greu…

– A mi també…

Es van donar la mà i la van prémer fort tots dos. La Joana tenia llàgrimes als ulls i els dos tenien el cor encongit perquè potser era la primera vegada que no anaven a la una, però sobretot, perquè sabien que allò podia significar una esquerda que potser, s’aniria fent gran fins a suposar un abisme. Com respectar els seus destijos i no traïr els de l’altre? Com respectar a l’altre sense traïr els seus propis destijos?… Com fer-ho per tornar a encaixar un puzzle amb peces canviades?