Quan ells tenen por

25.4.2012

Tots tenim por. Qui més qui menys en té d’alguna cosa. I crec que és precisament per això que ens fa tanta por que els nostres fills en tinguin. No volem que siguin porucs, no volem que tinguin por de res, justament perquè sabem com n’és de desagradable tenir-ne o millor dit, sentir-ne. I… què fem quan un nen/a de tres anys o menys ens diu que té por d’un monstre que hi ha a l’habitació? Neguem. Li diem que no n’ha de tenir perquè els monstres no existeixen. I ens pensem que aquesta resposta haurà satisfet la seva demanda i que ja mai més tornarà a sentir-ne. Error.

Al desembre vam sortir tots tres a passejar i ens vam trobar amb unes atraccions d’aquestes per nens petits, els “caballitos” de tota la vida. La Laia hi va voler pujar il·lusionada. Vam pagar els 2 euros que valia un viatge i la vam enfilar a l’atracció que va escollir. Al cap d’un moment i quan el senyor estava a punt d’engegar-los li va canviar la cara i es va posar a plorar. Tenia por. El seu pare la va agafar d’una revolada i ens van tornar els diners. Que al cap de poc s’ho hagués passat bé? Potser. Però si plorava perquè tenia por és justament perquè en aquell moment no estava preparada encara per les voltes, la música alta,… vaja, pels “caballitos” de tota la vida. Cert que en alguns casos tens la temptació de dir-li que no tingui por, que no passa res, que ja ho veurà que serà divertit… però no hi ha cap necessitat de fer-li passar una mala estona. Qui em diu a mi que aquella por no és igual d’intensa com la que sento jo a vegades per altres coses?

Durant molt de temps, generació rere generació, hem negat les pors; les pròpies i les dels nens. Per una única raó: la por… fa por. I intentem amagar-la, fer veure que no hi és… però d’això els nens no en saben i la por l’expressen, cada un a la seva manera. Recordo fa un parell de mesos; algunes nits la Laia es despertava en ple malson cridant i espantada. Per sort van ser poques, perquè la seva por feia estremir… Durant uns dies, vam intentar elaborar-la i era fàcil perquè ella, en algun moment o altre, la treia: “La nina m’ha dit que té por, que a l’habitació hi ha un monstre… Corre, amaguem-nos, mama… que vé el monstre!” i jo la seguia. Ens amagàvem i jo aprofitava per preguntar-li com era, de quin color, què feia i per què feia por aquell monstre. L’ésser en qüestió va començar a cobrar vida i li posàvem veu, i nom, i el fèiem amic nostre, i fins i tot un dia li vam posar plat a taula i va dinar amb nosaltres. A poc a poc i a mesura que va poder anar elaborant-la, aquella por es va anar fent cada vegada més petita.

Sé que de pors en vindran d’altres. Però sempre he pensat que la por és molt millor mirar-la a la cara i travessar-la, això sí, acompanyada. Quan jo tinc por d’alguna cosa (que també en tinc, us ho ben asseguro!) m’agrada explicar-la i que m’entenguin, i que em diguin que tinc la força que necessito per superar-la. M’agrada que els del meu entorn em donin forces i que no em neguin pors que potser per ells són bajanades però que per mi, en aquell moment, són reals i crues com la que més. Les seves, les dels nens petits, no són tan diferents de les nostres. Que els monstres no existeixen? I això qui ho ha dit? Cada nen té els seus fantasmes, amb les seves formes, amb les seves cares i no us penseu: els adults també. Per això, sisplau, deixem de dir-los que no tinguin por perquè aquesta frase és inútil i no porta enlloc. Deixem de ridiculitzar-los perquè no hi tenim cap dret, no els fem cap bé i no som justos ni amb ells ni tampoc amb nosaltres, que segur que quan érem nens petits espantats per alguna cosa, no ens agradava gens que ens diguessin: “Doncs no en tinguis perquè no en fa!”. Deixem de tenir por a què siguin porucs perquè en seran molt més si no ens senten a prop, acompanyant-los per mirar la por a la cara. I sobretot, siguem prou valents per mirar les seves, però sobretot, també les nostres.