Quan el tòpic es compleix: això és un sospir

De vegades els canvis arriben a casa com un allau. Potser no en quantitat, perquè en vinguin molts, però ho fan directes a l’ànima i te la posen del revés.

La petita, que cada vegada és menys petita, ja va a l’escola. I no només això, sinó que em diu que vol anar-hi a la tarda (a la nostra escola no cal que hi vagin si no ho volen o fan la migdiada) i que si necessita alguna cosa, ja l’hi dirà a la mestra.

La gran ja és molt gran i de cop i volta podem parlar de tot i tot, al seu torn, és extremadament fàcil al seu costat.

A casa els canvis han arribat de la mà d’una necessitat boja de fer neteja i espai. Com si l’esperit de Marie Kondo s’hagués apoderat de nosaltres, i hem donat, tirat i repartit caixes i caixes de coses que ja no necessitem.

Moltes d’aquestes coses tenien a veure amb l’etapa que deixem enrere: etapa de criança intensiva, amb dues nenes petites que ja no ho són tant.

No, no tindrem més fills i ha arribat el moment de canviar d’etapa, de passar pantalla. I perquè arribin coses noves, cal fer-los primer l’espai mental i emocional. Perquè això sigui possible, de vegades cal fer també espai físic netejant i tirant…

En un dia d’aquests d’atac Kondo ens vam trobar davant d’unes proteccions que feia ni més ni menys que 8 anys que teníem a l’escala perquè les nenes no es fessin mal i evitar accidents.

“Ha arribat el moment de treure-ho?” Em va preguntar ell… i la meva primera resposta va ser un automàtic “NO”.

Vaig pensar que era per la por que es fessin mal però ell em va argumentar molt bé per què creia que sí que ho havíem de treure. Ja són més grans, això era per a l’etapa nadons i aquesta etapa està més que superada.

Després, més tard, me’n vaig adonar… el no automàtic no era pel possible perill sinó perquè en unes proteccions de plàstic d’una escala visualitzava, de cop i volta, aquest canvi d’etapa.

Ja no tinc cap bebè ni en tindrem cap més i això, també cal digerir-ho, assimilar-ho, visualitzar-lo.

En sóc conscient i és una decisió volguda i convençuda però alhora, porta implícit molt més: que creixen i amb elles, nosaltres… que això és preciós i que alhora, s’acabarà.

No, no és catastrofisme, és la realitat: el pas del temps no entén de compassió ni de peticions de “5 minuts més, sisplau”.

Així que sí, tinc l’ànima remoguda amb tant canvi d’etapa. Les adaptacions no són només per als nens… les mares i els pares també hem d’anar-nos adaptant a cada canvi seu, a cada nova pantalla d’aquest joc que és la vida…

Després el vaig veure, traient aquella gran protecció que era horrible estèticament però amb la que ja ens havíem acostumat i se’m va eriçar la pell. “Ja està”, vaig pensar. Han crescut i ha estat un sospir. Preciós i ben assaborit, però un sospir.

Me’n vaig anar, perquè no veiés ningú que m’havia emocionat (sóc d’emoció fàcil, ho reconec) i quan em va passar la impressió, vaig tornar a veure com havia quedat l’escala sense aquella cosa tan lletja.

I llavors em vaig adonar de com n’era de bonica, i de com havia tornat a quedar sense aquest plàstic… Vaig veure espai perquè arribin noves etapes, vaig veure bellesa també en el que estem vivint avui. Vaig sentir moltes ganes de veure-les créixer en aquestes noves fases que hauran de viure…

Aquella nostàlgia típica de quan deixem anar el que és vell, el que ja no serveix, va donar pas a la il·lusió d’abraçar, amb elles, i el seu pare, tot el que ha de venir de nou.

Trobes molt extrany això que he explicat, o ho has sentit alguna vegada? Et va fer impressió? M’encantarà llegir-te en els comentaris…